Vaig descobrir a Eduardo Sacheri a través de la pel·lícula de Juan José Campanella El
secreto de sus ojos (2009). Es tracta d’un molt bon film policial basat en la novel·la de
l’escriptor de Castelar, La pregunta de sus ojos. En un moment del metratge, el
personatge de Pablo (Guillermo Francella) descriu a la perfecció quina és l’essència
d’un fanàtic del futbol: «¿Te das cuenta, Benjamín? El tipo puede cambiar de todo: de
cara, de casa, de familia, de novia, de religión, de Dios. Pero hay una cosa que no
puede cambiar, Benjamín, no puede cambiar de pasión» . Aquesta mateixa passió de
la qual es parla al film i a la novel·la és la que sent Sacheri per Independiente de
Avellaneda. Ell és del Rojo i un gran assidu a l’Estadio Libertadores de América-
Ricardo Enrique Bochini. En un altre dels seus llibres, Papeles en el viento, descriu què
és l’amistat, què significa ser d’aquest club alhora que transmet com ningú la
incomparable sensació que sent l’espectador en aquell instant en el qual l’estadi es
buida després d’una victòria del teu equip.
Tot i les bones novel·les, allà on he trobat més afinitat amb ell han estat els seus relats
breus, històries petites, de gent corrent amb el futbol com a motor que recorden els
contes d’altres mestres argentins com Roberto Fontanarrosa o Osvaldo Soriano. Quan
no era ni de lluny un escriptor famós i treballava com a professor de secundària va
entregar aquelles històries al radiofonista Alejandro Apo per la insistència d’amics i
familiars. El locutor les va llegir i va decidir locutar-les en antena, la veu d’aquest gran
periodista millorava aquells fabulosos relats al voltant de la pilota. Esperándole a Tito,
De chilena, Un viejo que se pone de pie, Un verano italiano, Me van a tener que
disculpar són exemples dels seus millors contes, però de tots els seus el que a mi més
m’emociona és Independiente, mi viejo y yo, un relat que dedica als seus temps de
guarderia quan ell i el seu pare es preparaven per veure els partits del gran
Independiente de Bertoni i Bochini. Omplien el menjador de tuls vermells, de mantes,
es vestia amb la samarreta, preparaven la televisió i la ràdio i es disposaven a veure un
enfrontament que el petit Eduardo no veuria sencer a causa de la son que s’apoderava
d’ell en aquell racó del sofà a prop de l’estufa. L’endemà es despertava i esverat
preguntava el resultat. El pare li deia que havien tornat a guanyar i tots dos, junts i
abraçats cridaven la felicitat per la casa. Després es posava la bata i anava a la llar
d’infants amb l’alegria de sentir-se el millor. De quina manera es pot explicar millor
que és això de ser aficionat a un equip, jo crec que no n’hi cap altre de millor que els
contes de Sacheri.
