El Girona s’enfrontarà avui al Barcelona a l’Estadi Olímpic amb una targeta de visita gairebé impecable, tant pel que fa a les d’estadístiques com en el joc. En el primer apartat hi arriba com a segon classificat amb opció de sortir de Montjuïc com a líder en solitari. També com el màxim golejador de la categoria (34) empatat amb el Real Madrid i és l’equip amb millor rendiment com a visitant (19 de 21 punts) de les cinc grans lligues europees, juntament amb l’Inter de Milà. Unes xifres avalades per una idea de joc que, durant poc més de dos anys, Míchel ha construït, refinat i polit fins a obtenir la brillantor amb la qual està enlluernant en aquest primer terç de competició

El remolí

L’equip gironí demostra partit rere partit una forta personalitat a la qual no renuncia mai i que té com a pilar una clara consigna: tenir la possessió per progressar. Un cop definida la formulació clau de l’ideari futbolístic ens trobem davant de com aplicar-ho. Míchel ha sigut sempre fidel a un concepte durant tota la seva carrera com a tècnic i l’ha portat a la seva màxima expressió a Montilivi: la recerca de la fluïdesa en el joc. Des que Hugo Meisl, entrenador del magnífic Wunderteam austríac, va apostar pel joc combinatiu i el principi del moviment (batejat gràficament com el remolí per Willy Meisl, el germà d’Hugo) als anys trenta del segle passat, hi ha hagut equips que han begut d’aquestes fonts. Alguns d’ells perduren en la memòria de tots, com ara l’Hongria dels cinquanta, la selecció brasilera tri-campiona mundial (1958, 1962 i 1970), l’Ajax i la selecció holandesa dels setanta o el Barcelona dirigit per Pep Guardiola, entre altres. Evidentment, no tinc cap mena de pretensió de fer cap comparativa entre aquests equips i el Girona per raons que no fa falta ni explicar i perquè les diferències són abismals, però si enumerem els tres elements que caracteritzen el principi del moviment creat per Meisl veurem que els podem trobar com a senyals d’identitat del conjunt gironí: a) l’extrema mobilitat dels jugadors en fase ofensiva, b) la implicació de tots els jugadors en els rols defensius i ofensius,  c) l’aptitud per poder canviar d’estructura tàctica. Unes característiques que es podrien resumir en dos conceptes: la versatilitat i la polivalència dels jugadors, que deriva en una capacitat de reorganització col·lectiva contínua, generant una imprevisibilitat tàctica que desmunta les estructures rivals. O sigui, just el que fa jornada rere jornada el Girona. Però, quan va arrencar tot i quines eines utilitza l’entrenador de Vallecas?

Miranda de Ebro, el quilòmetre zero

El 21 d’octubre de 2021 el Girona es trobava en posicions de descens a primera federació i afrontava el desplaçament a Anduva sense conèixer la victòria fora de casa. Una setmana abans, a casa contra l’Osca, l’equip blanc-i-vermell ja va donar símptomes que algunes peces anaven encaixant, malgrat la derrota. Contra el Mirandés, durant uns minuts es van veure llambregades, de manera embrionària, d’aquesta fluïdesa en el joc que exhibeix en l’actualitat. Concretament en la segona meitat del primer temps, fase en la qual va arribar els gols de Nahuel (25’) i Bueno (28’) que van donar als gironins el primer triomf fora de casa (1-2). Després d’aquells primers flaixos, Míchel va anar picant pedra de manera perseverant i l’equip va començar, gradualment, a assimilar el guió que els proposava l’entrenador, un guió amb el qual ara han assolit un alt grau de mimetització individualment i com a grup. Les eines que ha aplicat Míchel per fer créixer l’equip volen paciència així com un alt grau de seguretat en els futbolistes que les executen perquè comporten riscos i no podem oblidar que aquesta construcció de la idea de joc s’ha hagut d’anar fent mentre hi ha una exigència imperant: competir i guanyar. Així, durant aquests dos anys llargs des del partit d’Anduva hem vist com, amb diferents ritmes, l’equip assumia el que ara són aspectes innegociables i figuren en el seu ADN. Un és la recerca constant de superioritats en totes les zones del camp, començant per atraure el rival a terreny propi per obtenir una sortida de pilota neta amb múltiples variants. I no només de les superioritats numèriques i posicionals, sinó també de les qualitatives i les socioafectives. També és primordial (i ha estat un dels que ha costat més) la velocitat òptima de la circulació de pilota. La compactació dels espais entre línies i interlínies, l’activació del tercer home, generar amplitud per filtrar passades als carrils interiors per després treure la pilota a fora, són altres de les eines que l’equip posa en practicar per generar aquesta mobilitat, aquesta fluïdesa en el joc que li permeti progressar amb la pilota.

Un optimitzador de jugadors

A més d’aquest treball constant i consistent per aconseguir que l’equip hagi fet seu el manual del cos tècnic, hi ha un factor molt determinant que contribueix a explicar l’èxit actual del Girona i que és una de les millors virtuts de Míchel: busca l’optimització del rendiment de l’equip a través de l’optimització del jugador. O sigui, treballa en la millora individual del jugador com a mètode per obtenir la millora col·lectiva. Casos emblemàtics i espectaculars de l’aplicació d’aquesta filosofia són el creixement de Yan Couto, Miguel o Savinho, entre altres. En el cas de Couto, va arribar a Montilivi sense haver tastat gairebé la competició sènior d’elit i avui és internacional absolut amb el Brasil. En el cas de Savinho, a part del talent natural del jove davanter, la clau de la seva explosió també radica en què el seu perfil és l’adequat per la idea de joc i el context que ha dissenyat Michel. El mateix que passa amb Blind i Eric, dos centrals amb qualitat per generar una sortida de pilota neta i que assumeixen riscos en fase ofensiva, un perfil imprescindible per executar el que demanda la idea de joc.