Sempre he cregut que el futbol és una expressió de la cultura popular i que no té déus. Que per explicar-lo no calen metàfores grandiloqüents ni jocs de paraules per fer la gracieta o, molt pitjor, per fomentar el trilerisme. Per aquest motiu confio en la paraula de periodistes com Dante Panzieri, Jonathan Wilson o Martí Perarnau i dels seus comptats deixebles. És l'única manera d'intentar mantenir-se allunyat del resultadisme, la impostura, la superficialitat i de les anàlisis volubles fetes a cop calent. Un cop avisats del pa que s'hi dóna, esteu convidats a entrar quan vulgueu, sempre trobareu la taula parada. Confio que el producte que hi trobeu tingui la qualitat suficient per fomentar un debat basat en els conceptes, les idees i l'essència d'aquest esport.