Albert Camus és un dels més grans intel·lectuals del segle XX, obres com La pesta, El mite de Sísif o L’home revoltat són textos de referència de la cultura europea. Va ser un gran dramaturg, un assagista compromès, un novel·lista esplèndid. Totes aquestes facetes el van convertir en un escriptor conegut, fins al punt que va guanyar el Premi Nobel l’any 1957, un guardó que va augmentar la seva rellevància. Una altra de les facetes per les quals alguns recorden Camus és la seva afició pel futbol, sempre va contravenir tots els tòpics i va voler reivindicar aquest esport i la importància que va tenir en la seva formació personal.
El jove Albert va començar jugant de davanter per més tard canviar d’àrea per situar-se sota pals i convertir-se en porter tal com feren altres escriptors com Nabokov, Sacheri o Handke. Hi ha diverses teories que explicarien aquest canvi de posició al terreny de joc, la primera diu que va ser per la seva dificultat a l’hora de córrer a causa de la seva tuberculosi i l’altra explica que degut als pocs recursos de la seva família, es posava de porter perquè les botes es gastessin menys i s’haguessin de canviar menys sovint. Va jugar primer al Montpensier i després al RUA, Racing Universitari d’Alger, un club del qual amb només setze anys ja era el porter titular de l’equip juvenil. En un article titulat Belle époque, l’escriptor rememorava aquells anys, la fatiga després de l’esforç i l’estúpida manera de plorar a les nits després de la derrota. En aquell mateix text ens parlava que defensar la porteria li havia ensenyat que la pilota no sempre ve per allà on l’esperes i que aquest ensenyament l’havia ajudat molt al llarg de la vida. Seva també és la frase que molts aficionats utilitzem per defensar el joc quan se l’acusa de frívol i anestèsic. “Tot el que sé de la moral i de les obligacions de l’home ho dec al futbol, ho vaig aprendre al RUA”. Aquesta frase la va pronunciar al Cercle de Progrés d’Alger l’any 1956, allà va mostrar el futbol com una extensió pròpia del seu desenvolupament personal, social i moral. Li agradava el futbol perquè unia en aquells camps de terra d’Algèria cristians i musulmans, els quals per un moment esdevenien simplement futbolistes units per un objectiu comú i oblidaven un entorn que podia ser molt hostil massa vegades.
En la seva etapa a França, va viure la Segona Guerra Mundial, l’ocupació, la resistència a través de la revista Combat, va publicar els seus grans llibres i es converteix en un referent de la vida intel·lectual europea, però, tot i això, mai va oblidar el futbol. Es va convertir en aficionat del Racing Club France, un club que compartia el nom i els colors blanc-i-blaus del seu estimat Racing Universitari d’Alger, i en el seu retir al poble de Lourmarin, va continuar visitant el camp de l’equip local per veure els partits. Quan hi havia un partit important a la televisió no deixava mai d’anar al cafè per veure’l i compartir amb la gent tot allò que el futbol li va donar.
