Durant el primer terç del segle XX, Viena i Budapest van ser els dos centres on es va pensar per primera vegada en el futbol com un ens abstracte i que podia ser subjecte d’anàlisi. Influenciats per l’anglès Jimmy Hogan, un dels entrenadors més representatius del model escocès de joc basat en la passada curta, pioners com Hugo Meisl van intel·lectualitzar el futbol buscant com respondre al joc de predomini físic i passada en llarg, representat pel model anglès i alemany. Meisl, que va fer tots els papers de l’auca a la federació austríaca, va ser l’entrenador d’aquesta selecció convertint-la en el Wunderteam (l’equip meravella), un equip deliciós que va imposar el seu joc abans i després de la Primera Guerra Mundial. Ho va fer gràcies a l’aposta pel joc combinatiu i el va implantar basant-se en dos conceptes essencials: la recerca de la fluïdesa en el joc gràcies al principi del moviment (extrema mobilitat dels jugadors en fase ofensiva) i la capacitat de tots els jugadors per atacar i defensar, la polivalència. Una tercera pota d’aquesta proposta era que la pilota anava per terra. Aquesta va ser la preqüela del futbol total que posteriorment van portar a l’excel·lència equips com a selecció hongaresa a la dècada dels 50, la selecció brasilera tricampionat entre el 58 i el 70, l’Ajax i la selecció holandesa dels 70 i el Barcelona de Pep Guardiola. L’aposta d’Hugo Meisl va ser batejada amb excel·lent precisió pel seu germà, Willy: the whirl, que podem traduir com “el remolí”. Un segle després de la seva creació, Míchel ha generat la seva particular versió del remolí per canviar-li la cara tàcticament al Girona, que necessitava una sacsejada després d’un fluix inici de temporada
Superioritat al mig del camp
Dijous, a Anduva, el tècnic madrileny va tornar a poblar el mig del camp amb sis jugadors en fase ofensiva, repetint, amb més èxit en el joc i el resultat, l’aposta que va iniciar contra el Huesca basat en el principi del moviment per buscar un joc àgil. No és una aposta fácil, necessita recorregut i ajustaments, però durant molts minuts contra el Mirandés es van poder veure els resultats. De fet, es va haver d’esperar fins al 0-1. Fins aquell moment el Girona no havia trobat una sortida neta de pilota pels carrils interiors i havia de recórrer a desplaçaments llargs o a buscar la progressió -força estèril- per la banda dreta. El motiu és que els centrals no podien connectar amb el pivot (Aleix) per culpa de la bona pressió del Mirandés, ni tampoc ho podien fer en condicions òptimes (temps i espai) amb les peces ofensives (Baena, Borja, Samu o Nahuel). Però la jugada del gol va ser l’exponent perfecte del què busca el principi de moviment i va suposar el clic per endegar un remolí que va desballestar el sistema defensiu local gairebé fins al descans.
Un gol per emmarcar
Tot va començar amb un desmarcatge de suport de Borja García per permetre que Bernardo pogués connectar amb ell. El migcampista va descarregar de primeres sobre Aleix, que es va activar gràcies a aquesta acció de tercer home. La jugada la va interpretar a la perfecció Bustos. El davanter va sortir de la seva zona per rebre en curt i descarregar, també de primeres, sobre Baena. Aquest moviment va provocar el desordre en la defensa local. Els centrals Odei i Arroyo van avançar la seva posició i van bascular en excés (sense mantenir la distància interlínies entre ells dos) com a resposta al moviment de Nahuel. Samu va detectar que el lateral esquerre, Letic, no va tancar i va atacar l’ espai entre central i lateral. Baena el va veure i el va habilitar amb precisió. La cirereta final la va posar la màgia de Samu que, en lloc de fer l’u contra u amb el porter, va veure com Bustos completava el seu gran moviment, seguint la jugada i sorprenent de nou a Letic, per marcar a porta buida. Un gol per emmarcar per la seva bellesa tàctica col·lectiva i que reuneix l’essència del joc combinatiu: mobilitat i intercanvi de posicions dels jugadors, velocitat òptima de la circulació de pilota,… Els següents minuts el remolí va adquirir la màxima expressió i va esmicolar al Mirandés, totalment estabornit a causa de la força centrífuga del joc gironí. La llàstima va ser que els de Montilivi no va aprofitar l’allau d’ocasions en aquesta fase per tancar definitivament el partit.
La societat Nahuel-Samu
El nou dibuix del Girona en atac (en teoria un 1-3-5-2, en la pràctica un 1-3-6-1) ha provocat el naixement d’una societat que pot ser molt productiva si es consolida: la que formen un renascut Samu Sáiz i Nahuel Bustos, que es troba en ple creixement. El davanter argentí se sent molt còmode venint a rebre i ha millorat molt la seva solvència descarregant de cares sobre els migcampistes. A més, aquests moviments sense pilota cap al seu propi camp permeten a Bustos tenir metres per endavant per aprofitar la seva potencia per incorporar-se a la rematada amb tot a favor en una segona fase. Els espais que deixa Nahuel els ocupa molt bé Samu amb desmarcatges de ruptura. La llibertat de moviments que té Samu gràcies a la superioritat al mig del camp li genera el context ideal per exhibir tot el seu talent i li permet disfrutar de moltes possibilitats d’associació amb jugadors talentosos com Borja o Baena.
La força del remolí
L’equip gironí, que també va treure profit de la mobilitat en les transicions ofensives, va anar aminorant el seu ímpetu a mesura que passaven els minuts. L’exigència física de l’aposta de Míchel va provocar que quan faltava mitja hora pel final l’equip passés a defensar en bloc baix (1-5-4-1) i li costés més tenir presència a camp contrari. Però durant molts minuts els jugadors blanc-i-vermells van demostrar una progressió respecte al partit del Huesca: conceptes clars, mecanismes que es van greixant, un repartiment col·lectiu solidari del treball defensiu, afavorit per la bona ocupació espacial i un increment dels recursos per atacar l’àrea contrària. El partit de dilluns vinent contra el Saragossa será una bona oportunitat per veure si Michel manté l’aposta i aquesta progressa geometricament, tant pel que fa a la durada en minuts com en el resultat.
