ADAM DIAZ. Engagement Fan Manager del Girona FC

“El gran llegat d’aquests anys d’èxits esportius és que hi ha un pòsit de gent que té el Girona com a únic club”

La implicació emocional dels aficionats és un dels actius més valuosos per a un club de futbol. Adam Diaz (Portbou, 1985), que lidera l’equip que s’encarrega de fomentar i potenciar aquesta connexió entre el Girona i els seus seguidors, és conscient que involucrar la massa social és clau per construir una marca Girona FC potent.  En aquesta conversa explica, entre altres aspectes, com es teixeix la relació entre l’entitat i els seus socis, la importància de respectar els valors que identifiquen l’equip o el desafiament que suposa fidelitzar el públic jove.

-La funció de l’àrea que dirigeixes és la de crear i consolidar una implicació emocional, un vincle, un compromís entre el club i els socis i els aficionats utilitzant diferents canals de comunicació. Quins són els conceptes més importants que s’han de tenir en compte per aconseguir aquest propòsit?

-Per connectar amb l’afició el que intentem és acostar-nos-hi per diferents vessants, perquè cada persona del públic té els seus interessos. Intentem que tothom se senti escoltat, important, únic. Som un equip petit, és una de les nostres característiques i és un aspecte que sempre volem destacar: que som propers, que som reals. Sempre diem que quan vens a l’estadi tens l’oportunitat de veure els jugadors molt de prop, que tens l’acció molt pròxima. En altres estadis veus grans jugadors, però els veus de molt lluny i realment no tens aquest sentiment. Un altre aspecte que volem destacar molt  és que estem arrelats al territori, a la societat. De quina manera podem mantenir aquesta proximitat amb els seguidors? Doncs des de rebre una trucada telefònica, un correu electrònic, des de les xarxes socials, la nostra comunicació com a club amb la gent, els actes que fem, com els tractem quan venen a l’estadi…, Tots aquests punts de contacte són els que fan que la teva experiència com a espectador o com aficionat sigui més o menys agradable, més o menys propera, més o menys freda…, Nosaltres el que volem és que sigui el més pròxima, el més personal i el més individualitzada possible. Sense oblidar que al camp hi havia deu mil persones cada quinze dies i que tothom té les seves necessitats, els seus gustos, els seus punts de vista i que algunes coses li poden agradar a l’un i l’altre no. Fem un producte uniforme, però en tot allò que podem, l’individualitzem.

–I aquest procés com es materialitza? Amb quin equip de treball compteu?

-L’equip de màrqueting, comunicació i àrea social està compost per 9 persones i el que fem és, òbviament, observar el que fan els altres clubs -això ho fa tothom- per veure si algunes idees es poden aplicar aquí, adequant-les a la nostra realitat, amb la nostra formació i la nostra experiència. Som un equip format per gent molt jove, molt dinàmica i, per exemple, ara que estem en pandèmia, ens connectem cada dia per videotrucada, i estem en contacte per diferents canals per intercanviar articles o iniciatives que veiem i ens plantegem si ho podríem fer o no. També sempre hem de tenir en compte de les possibilitats materials que tenim, els recursos dels quals disposem: no és el mateix escenari estar a primera divisió sense pandèmia que a segona divisió amb pandèmia. Però el que tenim molt clar és que tot ha de transmetre el sentit Girona, no ens agrada fer les coses per fer-les. Quan les tirem endavant i les materialitzem és perquè encaixen en el nostre perfil.

–Les xarxes socials, que són canals habituals de comunicació amb el soci, són una via molt potent per arribar a la massa social de manera immediata. Ara l’aficionat ja no és un consumidor passiu de continguts, sinó que és un consumidor actiu perquè es posiciona respecte a les campanyes o les iniciatives que les entitats generen. Aquesta interacció com es pot aprofitar?

-Bé, les xarxes tenen un doble vessant: és un lloc on hi ha molt talent, però també és un lloc on hi ha aquest punt d’agror, de gent que ho critica tot per criticar. Òbviament seguim a la gent que hi ha entorn del club, ens arriben comentaris i intentem posar-los en perspectiva. Hi ha aportacions que val en la pena tenir en consideració (una crítica constructiva, un comentari veraç), però també hi ha gent que critica per criticar. Llavors nosaltres fem l’exercici de posar-ho tot en una balança i veure que en podem extreure. Com et comento, escoltem, però no tenim un sistema de monitoratge, ni estem pendents del que piuli o publiqui certa gent, però si veiem, per exemple, que hi ha força comentaris sobre un mateix aspecte valorem si és una via que val la pena explorar. De fet, però, no ens oblidem mai que el que és un clamor a la xarxa potser són dues-centes persones tuitant i nosaltres tenim deu mil abonats. Les xarxes no són el termòmetre que ens marca com funcionem perquè si no hauríem d’anar donant cops de volant cada dos per tres. Et poso un exemple: a mi em costa molt dormir després dels partits i després del triomf contra l’Sporting, que ens va donar la classificació pel play-off, vaig fer l’exercici de buscar el hastag #Franciscoout -que va ser utilitzat per demanar que se l’havia de fer fora-  i vaig comprovar que era de no fa tant, de fa un parell o tres de mesos. Ara aquesta mateixa gent diu: “gràcies per no fer-lo fora” o “renoveu-lo ja!”. No és fàcil gestionar un club de futbol perquè la teva visibilitat és molt gran i hi ha molta crítica, perquè tothom pensa que ho podria fer millor; perquè tothom pensa que és molt senzill fitxar un jugador, entrenar un equip, i no és gens fàcil.

“Intentem que tothom se senti escoltat, important, únic. Som un club arrelat al territori i a la societat”

–Com es teixeix la relació amb els aficionats, especialment amb les penyes, per involucrar-los en el projecte comú de la potenciació de la marca Girona FC?

-Hi ha una part més quantitativa, en un format d’enquesta mensual que fem a mil dels nostres seguidors a través del correu electrònic. Els demanem la seva opinió i que ens puntuïn una mica en diferents aspectes: quins tipus de sensacions tenen darrerament, com valoren la gerència, com valoren com està desenvolupant-se l’equip al camp, o quines són les paraules clau amb relació al club -per exemple, potser fa dos o tres mesos era decepció i ara potser és il·lusió. D’aquesta manera podem copsar com està la massa social. Després tenim la relació amb les penyes, tant en l’àmbit particular, com amb la federació de penyes, que les agrupa pràcticament totes. A més, recentment hem creat el Fòrum Montilivi que potser incorpora elements més qualitatius, en el sentit que és un espai on es pot parlar i debatre. Com que és molt difícil establir espais de diàleg amb deu mil persones, hem buscat vuit o deu representants de perfils determinats i diferents per saber que opinen sobre diferents punts relacionats amb el dia a dia de l’entitat. És clar que els components d’aquest Fòrum no parlen en nom de tols els socis i abonats, perquè no són els representants escollits, però són gent que compleixen una sèrie de característiques i que ens poden donar una opinió i un punt de vista interessant. Em sembla molt positiu ajuntar veus de perfils concrets d’aficionats i al mateix temps que ells escoltin punts de vista diferents als seu perquè genera la possibilitat d’empatitzar, de posar-se en la pell dels altres. A més, és un canal perquè l’entitat conegui de primera mà que en pensen ells, quines aportacions poden fer respecte a situacions que nosaltres debatem internament en l’àmbit de club. Per exemple, l’any passat el Barça va marcar com a possibilitat predeterminada que si no reclamaves els diners del teu abonament, aquests se’ls quedava el club i ho feia pel seu ús, a canvi de res. Nosaltres ho vam valorar i al final vam decidir que si la gent no vol regalar els diners o no contesta, els hi descomptarem de la temporada que ve, i si ens els cedeixen, els destinarem a projectes socials, no ens els quedarem. Però algú del Fòrum va dir: potser sí que el club necessita aquests diners. Es va valorar la seva opinió, però finalment s’ha cregut que el que es recaptaria no suposaria un gran canvi pel club i preferim tornar-ho a invertir en aspectes socials, mantenint i potenciant els nostres vincles amb col·laboracions o projectes que estem desenvolupament des de l’àrea social.

 –El fet que el club estigui aixoplugat sota el paraigües globalitzador de la City Football Group fa que en l’àmbit de l’engagement hi hagi parts de l’estratègia compartida? O la clau és prioritzar la personalitat pròpia, l’arrelament al territori?

-La veritat és que tenim molta autonomia. Crec que poques vegades hem parlat d’aquest tema amb la gent del City. Si que el Fòrum Montilivi surt d’una idea que ells tenen que es diu City Matters, i l’hem implementat, ja que funciona pràcticament igual i creiem que és un bon instrument. Ells també, en l’àmbit de la Premier, fan una enquesta de satisfacció, que alhora serveix per conèixer més als seus aficionats. A tots els camps de la lliga anglesa els pregunten sobre la qualitat del menjar, l’ambient de l’estadi, des d’on es desplacen, si ho fan en transport públic o privat…, i acaben fent una radiografia de la massa social i, al mateix temps, les dades que s’obtenen s’utilitzen per elaborar una classificació dels diferents aspectes sobre els quals es pregunta. És molt interessant perquè, per exemple, des del City ens explicaven que estaven en el dotzè lloc en la classificació pel que fa a ambient a l’estadi. Llavors van parlar amb els aficionats i els hi van preguntar que es podia fer per millorar aquesta percepció, per aconseguir un ambient que arribi a la gespa, als jugadors. I ho han anat treballant: potser hem d’augmentar la megafonia, potser hem de posar un altre tipus de música, potser hem de repartir banderes, … Totes aquestes coses els ajuden a configurar una estratègia que els ajudi a pujar llocs en aquesta classificació. Doncs, bé, aquesta és una iniciativa que jo vaig plantejar a la Lliga i que han comentat que estudiaran per poder fer-nos la idea d’on som. És a dir, venir a l’estadi del Girona o anar al Coliseum de Getafe, que implica? Doncs, per exemple ens podríem trobar que el resultat fos que a Girona el menjar és superbò, …o no. Llavors en funció de si estàs mal classificat o ben classificat en els diferents apartats pots treballar per potenciar-ho o per treure-n’hi partit. Per exemple, podem dir: vine a Girona que l’ambient és el millor de la lliga perquè així ho corroboren les estadístiques. Són eines que ens poden ajudar a acostar-nos a que l’experiència de venir a l’estadi -que últimament amb la televisió  sempre està perdent un punt- torni a ser allò que volem.

–Tenim exemples clars i molt recents d’una clara identitat de resistència per part d’aficionats al futbol respecte a qualsevol marca globalitzadora. En el cas del Girona heu detectat si existeix por a perdre l’essència?

-Òbviament hi ha gent a la qual no li agrada formar part del City Football Group i hi ha gent que sí que ho valora. Com en tot, una relació d’aquest tipus té aspectes positius i aspectes negatius. Crec que el més important és posar-ho en una balança i jo, personalment, crec que té molts més aspectes positius i crec que la majoria d’aficionats també pensen que la relació és més positiva que no pas negativa. Per altra banda, l’eslògan, que ha fet molta fama, de l’ “odi etern al futbol modern” a vegades és una mica incongruent, perquè és gent que després li agrada moltíssim la samarreta retro que està llançant el Manchester City i se la compra. I dius, bé, és que tu no hauries de comprar-te aquesta samarreta. Tu nomes hauries de comprar-te la del teu equip. O, com és que odies tant el futbol modern i no has anat mai a veure un partit de categoria territorial de l’equip del teu poble? Són aquestes coses respecte de les quals es difícil ser congruents i ens pot passar a tots. Però, si t’agrada el futbol, per què no vas a veure el futbol base? Si t’agrada el Girona, per què no vas a veure el femení? Per què no crees una penya o generes un contingut al voltant del teu club, si de veritat t’interessa i és el teu únic equip? Realment, tots som consumidors i a tots ens agrada veure la final de la lliga de campions o tenir samarretes icòniques de diferents jugadors, però aquesta samarreta està feta de fa dos dies, no és la dels anys 80, etcètera. A vegades és difícil mantenir aquesta perspectiva de dir ho odio tot, però realment sóc un consumidor. No és massa congruent. Feta aquesta reflexió, insisteixo: formar part del City Group crec que ens ha beneficiat més que perjudicat, i no parlo a a escala esportiva perquè no és la meva àrea, però si pel que fa a aconseguir contactes, a tenir idees, o per tenir un estàndar de qualitat molt més alt del que teníem fins ara. Jo, per sort o per desgràcia, vaig viure sis mesos amb l’anterior propietat i en porto tres i escaig amb la nova i com es gestiona el club no te res a veure. És la nit i el dia, i això es molt important, perquè jo el que vull del meu club és que estigui ben gestionat, sobretot. Avui estarem a segona, demà a primera, demà passat a segona B, però que la gestió sigui com ha de ser, perquè el que em donarà l’estabilitat i em farà créixer com a club és això.

“Les xarxes no són el termòmetre que ens marca com funcionem perquè si no hauríem d’anar donant cops de volant cada dos per tres”

–Un dels reptes que es plantegen als clubs de futbol és la captació i fidelització del públic jove. Molta gent diu que no estan acostumats a aguantar tot un partit. Quina és l’estratègia per seduir aquestes generacions més joves?

-Crec que és un repte al qual tots els equips ens hi estem enfrontant. Fa unes setmanes  vam tenir una reunió amb un assessor de la lliga que ens parlava de com arribar als mil·lenials, a la generació Z. Ens parlava del dèficit d’atenció, que no aguanten un partit de noranta minuts …. Jo vaig intervenir i els vaig dir que no era veritat que siguin incapaços de mantenir l’atenció, potser el problema és que el futbol no els interessa. Perquè són capaços de veure un streaming de twich o de jugar al Fornite durant hores i hores.. Per tant, no és un problema de la durada del partit ni de la seva capacitat d’atenció, potser el problema és que el futbol ha arribat a un nivell tàctic, tècnic, que no els enganxa com ho fa un videojoc en el qual passen moltes coses cada minut. I que hi podem fer? Doncs podem fer segones pantalles, podem posar animació al videomarcador, podem potenciar l’experiència de viure el futbol en directe, a l’estadi. Crec que aquest aspecte és clau. Perquè veure un partit a l’estadi no és el mateix que veure’l des de casa per la televisió. A mi m’agrada molt el futbol, però jo sóc el primer que agafo el mòbil quan miro partits per la tele. En canvi a l’estadi costa molt més, perquè hi ha una mena d’immersió: l’ambient, el so, més estímuls, un nivell d’energia que es transmet, etcètera. Per tant hem d’intentar arribar als joves d’aquesta manera: a través de les grades d’animació, les prèvies, incidint una mica el sentit de companyonia. Quan vas a un estadi interactues de manera social -de fet el futbol sempre ha estat un espai social-, hi ha una sèrie d’elements que no t’aporta veure els partits des de casa. Potser el que estem perdent és aquest contacte. Per altra banda, hi ha el factor preu. Segurament és un perfil de públic que, econòmicament, són gent que no es poden permetre un abonament de temporada. De fet, nosaltres hem pensat en la possibilitat d’un abonament més fraccionat i obert, mensuals, tipus Netflix. Es podria decidir: pago aquest mes, vinc a veure aquests partits i potser el mes vinent no vinc. Potser el compromís per una temporada no els surt a compte o potser no es poden comprometre perquè tenen altres interessos, altres coses a fer. Es tracta de buscar alternatives per arribar a aquets públic, perquè són els aficionats del futur.

–Sí ja és tot un repte plantejar estratègies per connectar i seduir als aficionats, l’arribada de la pandèmia va obrir un camp totalment desconegut, com en tots els àmbits. Com s’afronta aquesta situació?

-Recordo que el mes de març de l’any passat, quan es va tancar tot, ens preguntàvem que podíem fer perquè la gent seguís involucrada amb el Girona perquè no hi havia ni futbol. Vam començar a passar per youtube partits antics, comentant-los, i  va funcionar: hi havia gent que li venia de gust tornar a veure de nou el dia que vam guanyar al Madrid a Montilivi, o el primer partit contra el Barça. Són maneres diferents de connectar amb els aficionats. Quan va tornar el futbol, va tornar d’una manera diferent perquè ho va fer sense públic, la veritat és que sense públic tot és molt fred, sense encís: posem música, fem el tema de l’speaker i tal, però no té res a veure; la connexió o aquella energia de la qual parlava abans no ha existit. Sí que es veritat que el dia de l’Elx la patacada va ser tan grossa que ja va bé viure-la sol. Però hi ha l’altra part, que és la de l’alegria. Ara en el play-off contra l’Almeria han pogut venir 1.500 persones i això és important, però si acabem pujant es trobarà a faltar que l’estadi no estigui ple. El més bonic que he vist mai a l’estadi són les cares d’il·lusió i de la felicitat de la gent, el gaudi conjunt.

–En altres lligues com per exemple l’anglesa, el llegat històric (grans jugadors, ídols, grans temporades,  etcètera) tenen un valor patrimonial enorme i són un dels elements de connexió entre les entitats i els aficionats. Fa l’efecte que en la lliga espanyola no té tan protagonisme, que hi ha camp per córrer en aquest àmbit? Des del Girona, per exemple, s’ha impulsat un procés consultiu digital per renovar l’escut del club.

-Sí que és cert que la cultura al voltant del club no és tan gran. Es veritat que el Girona no ha estat un club gran històricament i llavors la gent coneix més de clubs grans del voltant perquè ha seguit més perquè ho ha vist més als mitjans de comunicació o pel que sigui. Pel que fa al tema de l’escut, quan ho vam proposar ens vam trobar amb una primera reacció que era: “l’escut no es toca”. Ho entenem i ho acceptem de manera natural perquè es lògic. Però a la vegada te n’adones que aquest escut es va canviar fa quinze anys, i el canvi va ser complet, de dalt a baix, sense seguir cap mena de norma heràldica i no va hi va haver una reacció de tirar-ho enrere, potser perquè llavors la massa social no era tan gran i aquests aspectes no es tenien en compte. Però ara és important fer-ho de manera consultiva perquè ens servirà per fer una mica de pedagogia sobre el nostre escut: quins són els símbols, perquè són on són, si n’hi ha alguns altres que ens podrien representar millor, etcètera. 

També hi ha un altre aspecte i és que l’escut no ens funciona gràficament: hi ha moltes línies, és molt petit, no es veu bé el nom. Hi ha certs aspectes que a nosaltres ens impedeix treballar quan has de fer una bufanda o quan ha de fer un brodat perquè la lletra és tan fina que no es veu, no es llegeix. Llavors intentarem fer un escut que, en aquest sentit, sigui més modern. Abans l’escut es feia servir pràcticament a la samarreta i poc més. Ara es fan servir en icones molt petites en el mòbil  o en representacions en monocrom, quan abans es feia tot a color, i per moltes altres aplicacions que han de funcionar gràficament. A vegades veig l’escut de lluny i mareja, no el sé identificar i el podries confondre amb equips que tenen símbols similars.  Per tant , la consulta ens servirà per fer didàctica amb la gent, per dir perquè hi ha el que hi ha, com està organitzat, perquè aquests colors són així i no aixà, perquè les barres funcionen d’aquesta manera i no d’una altra. Intentarem, igual que amb l’exposició que farem del 90è aniversari, arribar a la gent que coneix al club, però que no s’ha parat a aprofundir-hi, o a la gent que té molt coneixement però que hi ha alguna anècdota, alguna història, algun detall que s’ha perdut.

“El que realment fa que connectis amb un equip és el que et fa sentir, el que t’emociona i el Girona, en els últims anys, ha demostrat que promet emoció fins al final”

–Una feina que té sentit perquè en els darrers anys s’ha incrementat el nombre de seguidors.

-Sí, el que estem fent darrerament és créixer en massa social. L’any que pugem a segona A, amb el gol de Migue, la mitjana d’assistència durant la temporada era de 800 persones; en el primer play-off va ser de 6.000 persones i en el segon play-off, de 10.000 persones. Ara estem per sobre de mitjanes d’assistència de 8.000 persones regularment en els partit de lliga i això fa uns anys era impensable. I tothom ens deia: “quan es baixi a segona tornarem a ser els 3.000 de sempre”. Era una cançoneta que sempre es repetia. Però vam baixar i tothom va renovar el carnet i vam tenir assistències altíssimes. Ha vingut la pandèmia i ha tornat a renovar a tothom. Alguna cosa està calant. Jo recordo la primera vegada que em vaig traslladar a Girona per treballar em resultava gairebé impossible trobar un bar on veure el partit quan jugàvem fora de casa. Ara és estrany el bar que no el fa, o el nen que no porta una samarreta del Girona quan fa educació física. Vas al gimnàs i la gent porta la samarreta; vam regalar les mascaretes i vas pel carrer i sempre veus algú que la porta. La gent està molt més orgullosa del seu equip del qual ho estava fa deu anys  i això és el gran èxit d’aquesta dècada de triomfs esportius: ha quedat un pòsit de gent que té el Girona com a primer club i gent que té el Girona com a únic club, que abans no n’hi havia tants.

–Això provoca la implicació dels aficionats i seguidors a l’hora de construir  la marca Girona FC, perquè des del club es pot impulsar, però el que determina que la marca sigui molt potent és que la gent entri en aquestes dinàmiques.

-Totalment. Al final tu pots fer tots els esforços de màrqueting que vulguis, que si la gent veu que el que els arriba no és real o no està alineat amb els valors de marca de l’entitat no t’ho compra. Un exemple és la marca ”orgull gironí” . Molta gent ara utilitza l’expressió “orgull gironí” per a qualsevol aspecte positiu en molts àmbits, està traspassant la frontera del futbol. Això és molt interessant, perquè els clubs de futbol serveixen per unir una societat. És igual que un teatre, com una escola, com una universitat, són centres de comunió de gent. I el fet que el Girona estigui en un moment àlgid ajuda a aquesta comunió de la ciutat i del territori. Perquè tenim seguidors i aficionats a tota la província, però a Osona també hi ha molta gent del Girona, del Maresme hi ha molta gent que ve a Montilivi, a Barcelona també es compraven moltíssimes entrades i hi ha moltíssima gent que et compra samarretes. També hi ha situacions com la d’un noi del meu poble, Portbou, que fa molts anys que viu a Granada i va fer sòcia a la seva filla. Quan vaig veure el nom i cognoms i el vaig reconèixer, li vaig enviar una nota acompanyant el carnet de soci, perquè crec que és molt maco que algú, des de tan lluny, pugui estar orgullós del seu equip fins al punt que vol que la seva filla acaba de néixer sigui soci del Girona. Això no fa tant era impensable. Eren els mil que venien al camp, que portaven 20 o 25 anys anant al camp, i poca cosa més.

–De les campanyes que s’han fet vinculades al teixit social de la ciutat, que són nombroses, quines, personalment, t’han impactat més?

-Una que va ser molt xula va ser quan la revista Panenka va proposar als equips que convertissin les seves samarretes en bates d’hospital per als nens que estaven ingressats. És una d’aquestes idees que vaig veure a Twitter, ho vaig comentar amb el nostre equip de treball i a tothom li va semblar una grandíssima idea. Ho vam activar i vam ser el primer club del món a tenir les bates entregades als hospitals. Això demostra que som receptius a aquests tipus d’idees -perquè realment era molt bona, senzilla, però molt bona-, que som ràpids perquè som un equip petit i que estem a prop d’una manera de pensar que té clar que el futbol és alguna cosa més del que passa dins el terreny de joc. Per tant, aquesta acció, tot i que no va ser molt visible, perquè només la va visibilitzar la gent que hi ha als hospitals, és una de la que estem més orgullosos. També hem fet una campanya amb els comerços locals, en la qual els donem un espai, ja que nosaltres tenim visibilitat als mitjans, a les xarxes, al web, i tenen l’oportunitat de dir, doncs mira, jo sóc una carnisseria, sóc aquí i si em vols venir a veure, doncs encantat. I si a sobre hi ha comerços que per ser socis del Girona et fan descompte, doncs encara millor perquè beneficies al soci. Perquè potser algú ho està passant malament i aprofita aquests diners que ha invertit en el carnet de soci amb un descompte i el comerç potencia una mica un tipus de client o de venda. Al final són idees que no són nostres, però que les veiem, i creiem que són interessants, que son coses que poden funcionar i de les quals estem molt contents.

“Potser el problema amb els mil·lenials és que el futbol ha arribat a un nivell tàctic i tècnic que fa que no els enganxi com ho fa un videojoc, en el qual passen moltes coses cada minut. El problema no és la durada del partit ni de la seva capacitat d’atenció“

–Quins són els reptes que es plantegen a l’entitat a mitjà i llarg termini en l’àmbit del fan engagement?

-A mi m’agradaria anar una mica a contracorrent, en el sentit que m’agradaria que la gent tornés als estadis. La televisió és molt important i implica molts ingressos, però crec que la televisió l’hem de gaudir quan l’equip juga fora o quan estem veient partits d’equips que no són de la nostra ciutat o del nostre territori. Si volem veure, per exemple, el Celta, perquè ens cau bé, no te n’aniràs cada quinze dies a Vigo. Però m’agradaria que la gent de Girona capital, de les comarques gironines i del territori limítrof vingués a Montilivi i gaudissin d’un bon ambient i una bona experiència, perquè això ens farà créixer com a club, farà créixer la massa social i és el que realment farà que t’enganxis. Jo crec que el que realment fa que connectis amb un equip és el que et fa sentir, no és el que veus, sinó el que t’emociona i últimament el Girona t’emociona, per bé i per mal, a final de temporada. Això està pràcticament assegurat. Hi ha clubs que entenc que per incentivar la seva massa social perquè renovi el seu abonament o perquè segueix apostant per l’equip, quan cada temporada acabés el dotzè a primera divisió, deu ser difícil: home sí, venen jugadors espectaculars, però no lluitar per res mai ha de ser una mica frustrant com a aficionat. El Girona en canvi, en els últims anys, ha demostrat que promet emoció fins al final.

Un altre aspecte és que el tema digital s’incrementarà. M’imagino que tard o aviat et deixaran escollir la càmera des de la qual vols seguir el partit, o t’oferiran estadístiques en segona pantalla en directe, o podràs seguir un jugador en concret durant una acció o escoltar el que parlen els jugadors perquè hi haurà micròfons. Les retransmissions televisives hauran de fer un pas més si es volen mantenir el nivell d’audiències que tenim fins ara i després crec que el futbol, com a esport, s’haurà de modernitzar per enganxar a les generacions més joves. No sé si serà jugant menys minuts seguits incorporant pauses, o amb més canvis o amb alguna altre tipus d’iniciativa.