Entrevista a Jordi Melero. Exanalista del FC Barcelona

“El més important de les dades és saber-les filtrar”

L’arribada de joves talents, gairebé adolescents, a les plantilles de clubs professionals de futbol s’està convertint en una realitat amb la qual convivim avui dia. Fa tres dècades el futbol era molt diferent i les possibilitats de fer el salt eren més complicades. Però un acord de filiació del Figueres amb l’Olot va permetre a Jordi Melero Busquets (Olot, 06/06/1972) tastar el futbol professional als 19 anys amb l’equip figuerenc la temporada 1991-92. El club alt-empordanès fan fer una gran campanya a segona A i es va quedar a un pas de pujar a primera, després de caure en el play-off contra el Cadis. El migcampista olotí, format a l’EF Garrotxa, va tenir una llarga carrera com a jugador en clubs gironins, tret del seu pas pel Nàstic de Tarragona (1996-98) i L’Hospitalet (1999-02): dues etapes al Girona (1992-94 i 2003-05), un retorn al Figueres (1994-96), una campanya al Palamós (1998-99), Blanes (2005-08) i Banyoles (2008-09), on es va retirar. L’octubre del 2009 va canviar la gespa per les banquetes, com a segon entrenador de Narcís Julià al Girona. Un any més tard se li van obrir les portes del Barça, on primer va treballar en l’àrea d’observadors i després, a partir de la temporada 2013-2014, es va incorporar al cos tècnic del primer equip, on ha fet les tasques d’analista de rivals, del mateix equip i de jugadors. Una relació que s’ha trencat després que fos acomiadat després del canvi de Koeman per Xavi a la banqueta blaugrana.

–Suposo que devia ser difícil d’imaginar per un noi de dinou anys que arriba al futbol professional que acabaries integrat, al cap dels anys, en una estructura tant potent com la del Barcelona.

-Doncs sí, la veritat. En aquell moment era molt jove i l’etapa del Figueres em va permetre viure un any històric, a punt de pujar a primera divisió. Aquella experiència, malgrat la meva joventut, em va permetre madurar i créixer molt. Però, sí que he de ser sincer, jo no esperava arribar a viure durant tots aquests anys del futbol. Quan ets jove vius l’esport com el present immediat, no tens perspectives de futur i si el visualitzava era com a jugador, no tot el que m’ha vingut a posteriori.

-En els trenta anys que han passat des de la teva incorporació al Figueres fins avui, el futbol, i especialment el professional, ha canviat moltíssim, sobretot en l’àmbit en el qual has treballat en els últims anys. Com ho has viscut des de dins?

-Totalment d’acord. El futbol ha agafat una dimensió pel que fa les dades que era inimaginable en  aquella època. Ara tot és big data. Hi ha molts recursos per a la millora individual i col·lectiva, des de l’entrenament fins a tot el que pots controlar que depengui del jugador (alimentació, entrenament invisible, etcètera) però, en canvi, s’ha perdut el perfil de jugador que tenia una manera de jugar més de carrer. Perquè avui, per com ha evolucionat la societat, no s’utilitzen els espais públics com abans ho fèiem. Abans veies a la mainada jugant a futbol  o practicant l’esport en els carrers, les places i ara això només ho trobes als camps dels clubs. En aquest àmbit no sé si dir-te que hem anat enrere. En la resta, sense cap mena de dubte s’ha millorat.  Per exemple, en la roba. Abans ens posàvem capes i capes de roba i ara amb una tèrmica, dry fit, no notés la suor, és molt més lleugera, i com aquest exemple, infinitat de coses més.

-En aquest procés de canvi hi ha un aspecte del qual m’agradaria parlar-ne. Crec que a la intuïció abans se li donava molt més valor, en l’àmbit d’entrenadors i de jugadors, i el fet de potenciar aquesta intuïció repercutia en favor de la creativitat; hi havia molt marge per crear. M’agradaria diferenciar-ho en dos vessant: a) des de la formació pel que fa a la interpretació del joc en categories de base i b) des de la interpretació de les dades: quin és el paper (si és que en té, la intuïció, en l’anàlisi de dades)? I, en el cas que en tingui, com ho apliqueu a l’hora d’interpretar-les.

-Pel que fa al primer vessant, crec que al jugador jove que s’està formant li estem restant molta creativitat. Avui dia per les condicions que siguin, el nen no experimenta, no prova, no practica per ell mateix.  Com he dit anteriorment, abans teníem la plaça del poble, la paret de l’edifici del costat, el carrer, el patí, ara cada vegada hi ha menys opcions d’utilitzar aquests llocs per facilitar aquesta experimentació. Per tant, la creativitat s’ha reduït. Per altra banda, quan, de manera esporàdica, he vist entrenament de futbol de base, he observat que cada vegada els entrenadors usen un lèxic amb massa estereotips de l’elit: que si bloc baix, que si fem cames, que si ara el lateral ha d’estar llarg, que si l’interior ha d’estar per dins. Jo crec que els nens encara no estan totalment preparats i no els hi pertoca rebre aquests tipus de consignes. Pel que fa a la segona part de la pregunta, a la dada quantitativa li dono un valor i la qualitativa la poso en un context. Per exemple, un jugador fa quaranta passades en un partit. És un valor, però aquestes passades són influents en el joc? Han provocat aspectes de millora en l’àmbit individual i/o col·lectiu? La dada no em proporciona aquest tipus d’informació. Per tant, per mi el més important de les dades és saber-les filtrar: quines són d’interès col·lectiu, quines incideixen en el joc i què aporten en funció del que busques. Així i tot, torno als que he dit abans: menys dades, més formació, més elements d’experimentació pels joves jugadors, que siguin capaços de crear situacions que els permetin créixer quant a joc.

FORMACIÓ. “Al jugador jove li estem restant molta creativitat”

-Un aspecte molt important, un cop l’anàlisi està feta, és la comunicació, com es traslladen les dades als jugadors. Aquí imagino que cal  una habilitat per escollir el canal, el lèxic, el moment, etcètera…

-Un entrenador ha de ser un líder i de líders n’hi ha de molts tipus. En un vestidor el lideratge no s’imposa, es guanya, penso jo. A partir d’aquí és cert que has de saber escollir molt bé quan toca dir les coses en funció de quin jugador va dirigida la informació que vulguis transmetre. No és el mateix quan vens de perdre un partit o quan s’han produït errades. Normalment, quan volem corregir coses és perquè hi  ha hagut una mala actuació. Però quan has guanyat també hi ha aspectes que no s’han fet bé. Doncs potser és un bon moment per introduir-les i corregir-les. Dit això, en futbol professional no era a mi a qui pertocava dir les coses. No obstant això, amb els diferents entrenadors amb els quals he treballat, cada tres dies es produïa una valoració dels aspectes que succeïen i s’havia de decidir com enfocàvem la comunicació: amb qui, si ho fèiem amb tot l’equip, si ho fèiem per línies. Quan toca? Jo crec que t’ho marca el context, perquè és molt canviant, molt variable, perquè hi influeixen molts factors, com l’estat de forma, els resultats. Podríem estar molt temps debaten quan s’ha de fer, per això és una decisió molt personal, molt intuïtiva. Hi ha entrenadors que són molt intervencionistes i no te’n perdonen ni una, -és cert que a l’elit aquest perfil no es dóna tant-, i n’hi ha que maduren més les coses,  que deixen un temps per veure si es recondueixen.

–El que entra en joc és el factor humà. Al final és un grup de gent treballant junt durant molt temps, amb uns objectius molt concrets i molts exigents. Per tant, deu ser important modular molt la comunicació, perquè hi ha caràcters molt diferents.

-En un vestidor cada vegada hi ha més nacionalitats diferents, cultures diferents, educacions i maneres de funcionar diferents, per tant, això encara em fa tenir més la convicció que no t’has de passar. Has de tenir la capacitat de seduir a un grup humà, però has de saber calcular quines són les dosis adequades d’informació que has de subministrar i quan toca administrar-les i aquí la decisió correspon al responsable màxim.

-Quina és la finalitat d’enregistrar els entrenaments?

-La gravació d’entrenaments, igual que les dels partits, es fa perquè, a posteriori, puguis reafirmar o comprovar situacions que hagin passat, com ara que un jugador estigui ocupant zones que li pertoquen. O, per exemple,  si un jugador està reincidint en errades tècniques, si ho analitzés de manera seqüenciada es pot trobar un patró de comportament que es repeteix. Hi ha hagut entrenadors que aquest tipus de gravació l’han passat de puntetes. N’hi ha d’altres que, segons el moment de la temporada, et comenten: “ fes-me talls d’aquest jugador durant tres setmanes en els quals es repeteixi determinant comportament”. I després l’entrenador es reuneix amb el jugador i li diu: “estàs cometent aquesta errada” o, “no jugués per això”. També a vegades hi ha jugadors que demanen perquè no juguen. En aquest cas, l’entrenador pot mostrar-li les imatges per argumentar el perquè té pocs minuts. Sí que és veritat que en el Barça els entrenaments eren més de recuperació perquè estaves competint gairebé cada tres dies. En aquest context el valor de la gravació estava enfocat a coses molt concretes com ara la pilota parada o un exercici tàctic. Pel que fa als aspectes de millores individuals no teníem prou temps per fer-ho perquè de partit a partit es feia molt curt: recuperació, preparació, partit i així anàvem transitant. De setmanes netes n’hi havia poques.

-Ens podries descriure un dia a dia d’una jornada de la feina d’un analista en el futbol d’elit?

-Com que he fet diferents funcions com a analista, en detallaré una mica cadascuna d’elles. En els tres anys amb Luis Enrique em vaig especialitzar en l’anàlisi de rivals. Érem tres persones que ens dedicàvem a aquesta tasca i, com que gairebé teníem un rival diferent cada tres dies, es feia una roda en la qual dels tres propers rivals ens en repartíem un. I això ho deixàvem fixat quan sortien els calendaris, no era improvisat. La rutina que seguíem era treballar sobre l’equip que tocava durant els tres o quatre partits anteriors i en fèiem una anàlisi molt minuciós, molt triturat: com es comportava amb pilota, com ho feia sense, jugadors que participaven, jugadors destacats. Però el que més valoren els entrenadors es si pots ressaltar on són els punts dèbils d’aquell equip, on li podies fer mal i també on et podien fer mal ells. El que passa és que ens trobàvem moltes vegades és que la majoria d’equips es comportaven d’una manera determinada quan els analitzaves i llavors contra el Barça canviaven i t’esperaven a darrere. Pel que fa al procediment, abans de la Covid anàvem a veure el rival presencialment. I si jugàvem a fora, l’estudiàvem al seu camp i a l’inrevés: quan el rebíem a casa, l’analitzàvem com a visitant,  perquè no és el mateix jugar contra l’Eibar a Ipurúa, que fer-ho a l’Estadi o enfrontar-te al Rayo a Vallecas, que fer-ho al Camp Nou. Hi ha altres aspectes que te’ls donen l’experiència. És el cas d’entrenadors amb els quals t’havies enfrontat molts anys, com, per exemple, Marcelino. Ell és molt fidel al 4-4-2, tant en el Bilbao actualment com anteriorment en el València i té uns ítems molt clars. Un cop vist el rival, la feina durant la setmana es concentra en tallar jugades i preparar els informes escrits i audiovisuals. Intentàvem seleccionar molt bé les accions ofensives i defensives i també les de pilota parada. Hi dedicàvem més o menys entre 6 i 8 minuts de cadascun d’aquests tres aspectes, per un total d’una vintena de minuts. Contra rivals com el Real Madrid o el de la lliga de campions no és que fessis una hora, però ja allargaves una mica més. Sobretot a Europa, perquè feia falta una mica més d’informació. Un cop havíem acabat aquesta feina, fèiem una reunió de treball en equip per posar coses en comú i l’anàvem a presentar, en l’etapa de Luis Enrique, a Robert Moreno i ell li filtrava al tècnic.

 Amb Ernesto Valverde vaig passar a fer d’analista del nostre equip i tot això que t’he resumit del treball amb els rivals es feia sobre nosaltres. Intentàvem aportar millores a l’equip en l’àmbit col·lectiu i també en l’àmbit individual, per exemple, amb jugadors els quals a vegades no feien el que se’ls ho demanava o que es creia que podien oferir més. Finalment, en l’última etapa meva al club, em vaig especialitzar en la millora individual dels jugadors. Hi havia jugadors l’equip que demanaven informació dels futbolistes als quals s’havien d’enfrontar, saber-ne els punts forts i els punts dèbils. És veritat que al futbol d’elit tothom ha vist coses i coneix aspectes dels jugadors, però, sempre es pot millorar el nivell d’informació. Et posaré alguns exemples: un defensa que vol saber quines eren les característiques determinades d’un davanter d’un equip, en aquest cas el Mallorca, que acabava de pujar a primera; o el cas d’en Choupo-Moting, davanter del Bayern de Munic que no juga assíduament. O el d’en Musiala, també del Bayern, que ens va jugar a la Lliga de Campions aquesta temporada. Doncs, feies tres minuts i els hi enviaves, tot molt filtrat, molt condensat, als dispositius mòbils.

-Quan algun dels aspectes que has analitzat veus que ha servit per ajudar a l’equip suposo que es deu sentir una satisfacció íntima professionalment.

-Que quedi clar: jo no guanyo partits fent informes. La meva funció – i amb això sempre hi insisteixo perquè potser la gent es pensa que l’analista és molt intervencionista- al final és passar informació per ajudar a prendre bones decisions. Jo ho tinc molt clar. Ara dit això, sí que hi ha una satisfacció interna. Però jo mai treure la bandera i diré: “he guanyat un partit”, perquè no és així.

ANALISTES. “Jo no guanyo partits fent informes. La meva funció al final és passar informació per ajudar a prendre bones decisions”

ESPAIS .“Molt sovint els contraris ens esperaven a la seva àrea, per tant, tenies molt pocs metres darrere la seva línia defensiva. Però, tot i que sembla que no pugui haver-hi espais, n’hi ha“

–De fet em referia al fet que professionalment poses el teu granet de sorra.

-On vaig veure més clarament aquest granet de sorra al que fas referència va ser quan feia un treball més personalitzat amb els jugadors, els quals em demanaven coses concretes. Va ser en l’últim tram amb Ronald Koeman i també vaig fer algunes coses en l’etapa de Quique Setién. Aquí si que veus més directament la teva aportació, tot i que pot ser no tant com amb esports com l’handbol o el bàsquet, en els quals els atacs són molts curts, mentre que en el cas del futbol tot és més ampli, més obert, i hi intervenen molts factors. Però el treball en la millora individual és important perquè repercuteix en la millora del col·lectiu. El Barça és un equip que li dóna molta importància a la sortida de pilota i per desenvolupar-la tu havies de generar una sèrie de moviments, de mecanismes que no poden dependre d’un sol jugador perquè sense la complicitat i la feina dels altres companys això no es podia traslladar en obtenir avantatges per fer-li arribar la pilota al petitó. Aquí és on intentaves fer una aportació per a la millora del jugador directament: des dels perfils, mostrar on hi havia la superioritat, on hi havia l’home lliure. Intentaves proporcionar-li als jugadors consignes que, amb la seva intel·ligència i el seu nivell tècnic-tàctic, provocava que acabessin apareixent coses. Així i tot, humilment, jo no decidia res. Amb una pantalla i un ordinador és molt fàcil retolar i fer fletxes, molt fàcil. Un altre aspecte és que jo tenia una limitació: no treballava a peu de camp. És molt diferent si es pot fer la transmissió de comunicació amb imatge amb reforçament al camp. Per exemple, em consta que Xavi sí que ho està fent al camp; no he tingut la sort de veure’l treballar, tanmateix em consta que ja ho porta incorporat.

–M’agradaria parlar d’un element important des del punt de vista tàctic: l’ocupació dels espais que et deixa el rival i també la capacitat de generar-los.

-Els camps de futbol actualment fan 65 metres d’amplada per 105, 108 d’allargada. Els espais hi són. Ara, a vegades els has de generar a través d’atraure el rival per intentar trobar-los. Com ho fas? Treballant entre setmana, ensenyant als jugadors on són. Sí que és cert que cada cop els equips són més compactes i has de provocar les situacions per generar aquests espais, sigui a l’esquena o entre línies. Això amb jugadors intel·ligents i ben dotats tècnicament és més fàcil. En el cas del Barça molt sovint els contraris ens esperaven a la seva àrea, per tant, tenies molt pocs metres darrere la seva línia defensiva. Però, tot i que sembla que no pugui haver-hi espais, n’hi ha. Per exemple, espais entre línies entre centrals i interiors o pivots contraris. Si hi sumés que tens jugadors tan intel·ligents, tan bons tècnicament, ells tenien la capacitat d’executar el pla que tu els hi ensenyaves. Això era d’un valor incalculable. Òbviament, els equips cada cop són més valents, ja no t’esperen tan enfonsats, et vénen a buscar. Per això crec que al futbol actual no és  tan sols un joc d’espais, sinó que hi ha tres fases: com inicies, com  trasllades la pilota a camp contrari i com executes en l’últim tram. Sí, és cert que hi ha transicions, sí que hi ha pèrdues de pilota, això no obstant, quan analitzés, cada vegada veus més entrenadors que els ocupa i els preocupa com sortir des de darrere i també que treballen com pressionar a camp contrari, com pressionar si els superen la primera línia de pressió o com defensaran si els han superat.

–A la teva arribada al Barcelona et vas integrar a l’àrea d’observació de jugadors. Quins són els ítems en els quals s’ha de parar atenció per reclutar jugadors per un club d’elit com és el Barça?

-D’entrada una secretaria tècnica potent com la del Barça, intenta tenir controlats a escala mundial a tots els jugadors que puguin ser útils per l’equip. Per exemple, Haaland és un jugador que tothom ara ja té vist, però fa tres o quatre anys, tu, com a Barça, havies de tenir una informació de qui era aquest jugador. Com es fa? Jo crec que si tots ens posem a veure un partit de canalla en menys de vint minuts sabrem detectar el jugador amb talent, diferent, el que t’aporta coses per sobre de la mitjana. Això és fàcil, però tu te l’has d’imaginar en el teu context. En el model Barça no tots són Messis, ni tots són Neymars. Has de tenir un lateral ofensiu, que ataqui bé i que també defensi bé, perquè al final és un defensa. Aquí ja no és tan fàcil. Per exemple, quan el Barcelona va fixar Jordi Alba del València, jo recordo que la doble parella del València a la banda era Jérémy Mathieu i Alba per davant, amb Emery d’entrenador. Alba no era el lateral específic. O el cas de Mascherano , que era un mig centre del Liverpool que va triomfar de central. Perquè quan hi ha un model com el del Barça, que és tant dominador del joc, encaixar el talent no és tan complicat.

Per altra banda, el que fas és valorar unes capacitats tècniques, que han d’estar en unes notes altes – entre el vuit i el deu-, i també unes capacitats físiques. Avui dia el físic a l’elit és molt important. Quines? La fortalesa n’és una. I quan dic fortalesa, per exemple, no és pensa en Iniesta. Tothom pensa que és un jugador menut, però Iniesta és un jugador molt fort, flota jugant. El cas de Messi és el mateix. O el de Dani Alves. També s’ha de valorar l’agilitat, la velocitat. Dembélé, que és una llàstima que es trenqui molt, també flota gràcies a la seva velocitat. Hi ha un altre aspecte molt rellevant que és la presa de decisions, la capacitat per entendre el joc. Finalment, has de buscar jugadors consolidats. Alguns jugadors que va firmar el club, parlo de la meva època, ho eren, com Rakitic, que ja portava temps competint a bon nivell a Europa, igual que Luis Suárez. Ter Stegen potser era el jugador més desconegut en aquella època. Sí que és cert que algun any pots fer una inversió, però invents, no. Els invents a Can Barça no han funcionat.

Dit això, hem de tenir en compte que tu no prens la decisió: el que fas és aportar noms, hi ha uns candidats per una posició i després entren en joc molts factors: economia, edat, temes mèdics, etcètera…

TÈCNICS. “Per mi hi ha un aspecte molt important en els entrenadors: que aportes, que dius, que canvies durant el descans”

EXPERIÈNCIA. “Treballar amb Luis Enrique i Valverde va ser un màster, sobretot els dies de partit. Tenen dues mentalitats i dues maneres de dirigir diferent, però molt vàlides les dues”

-Reprenc un dels aspectes que has comentat: el de la capacitat d’entendre el joc. Suposo que per un jugador que arriba al primer equip del Barça aquest és un factor molt important.

-Per exemple, i ara potser em poso en un terreny que no em pertoca, l’Abde ara està desequilibrant molt. És un perfil de jugador, un extrem que desborda i que encara per fora, que al Barça no n’hi ha. Des d’aquest punt vista ho està fent fantàstic. Tinc dubtes, però, si aquest jugador tindrà la capacitat de fer vint partits a un alt nivell. Jo no ho sé. Tant de bo no sigui flor d’un dia, perquè ara mateix és atrevit, valent, desequilibrant. Repeteixo, tant de bo ho pugui mantenir de manera regular. Perquè potser aquest és el gran dèficit de Dembélé: la regularitat. Tots li percebem  que té genialitats, però combina genialitats amb moment dels partits que et desespera. A més, en el cas de Dembélé, hi ha el tema de la fiabilitat física i això li impedeix mantenir aquesta regularitat a alt nivell.

– Des que et vas integrar a l’estructura del primer equip blaugrana fins al teu acomiadament, hi han passat com a entrenadors Gerardo Martino, Luis Enrique, Ernesto Valverde, Quique Setién i Ronald Koeman. Suposo que de tots n’has après coses.

-Pilotar una nau com la del Barça no és gens fàcil i més en el cas dels que ho han fet més d’una temporada. Dels que tinc més coneixement per parlar són els que han tingut una trajectòria més àmplia: Luís Enrique i Valverde. Treballar amb tots dos va ser un màster sobretot pel que fa al dia de partit. Tenen dues mentalitats, dues maneres diferents de dirigir, molt valides les dues. Em centraré en un dels aspectes que per a mi és molt important en els entrenadors: que aportes, que dius, que canvies durant el descans. Entre els dos hi havia diferències a l’hora d’intervenir. El punt fort de Luis Enrique és que el seu missatge (tan previ com durant el descans) era molt enèrgic. El seu llenguatge corporal ja ho especifica, ho deixa ben clar. Amb aquesta expressivitat et guanya, et posa a mil. Valverde era molt més pausat amb unes consignes molt clares: analitzava el que estava succeint, el que podia passar i on hi havia la possibilitat de canvi, de fer coses. El contingut era molt ric. Per això no era casualitat que en aquelles temporades, l’equip va capgirar molts resultats a les segones parts. Amb matisos, amb canvis de jugadors. I no estic dient que Luis Enrique no tingués aquesta capacitat, ni de bon tros.

Pel que fa als grups de treball i la relació amb els analistes, Luis Enrique tenia un grup de treball propi, ampli i molt organitzat. Tothom tenia molt clares les seves funcions. Al seu grup de treball jo no hi tenia tant d’accés, però als analistes ens van marcar molt clarament com havien de ser les coses, com havia de ser els tempos d’entregues  i la veritat és que estava molt marcat. Valverde, no tenia un grup tan ampli. Ell només porta el seu segon entrenador i el seu preparador físic i tota la resta és gent del club: confia en la gent d’allà i la veritat és que et fa sentir molt més partícip i integrat. Ell això ho va gestionar de manera única.

LUIS ENRIQUE. “Amb la seva expressivitat et guanya, et posa a mil”

VALVERDE. “En el descans era molt pausat, amb unes consignes molt clares i el contingut era molt ric”

-Parlem una mica del Girona, club en el qual vas estar en dues etapes (1992-94 i 2003-05) i del qual vas ser capità. El club està sòlidament instal·lat en el futbol professional. Com ho valores, tu que, com molts altres jugadors, vas viure etapes de molta lluita, amb alegries com l’ascens a segona B i patacades, com el descens a tercera?

-En la meva primera etapa com a jugador, el Girona no era el club de referència de les comarques gironines perquè no estava jugant a la categoria més alta. Hi havia el Palamós a segona A, el Figueres també havia estat a segona A i el Girona, en aquella època, transitava entra segona B i tercera, fins i tot després de la meva primera etapa va caure a primera catalana. La veritat és que era una època grisa del Girona. Hi havia com un buit de poder, pel que fa a recursos i pressupostos, etc. La veritat és que el club, malauradament per mi, en aquella època  no era un lloc en el qual hi havia estabilitat en l’àmbit esportiu. Ara ha canviat. Ara el Girona domina en tota la demarcació. És pioner en futbol formatiu, ha passat de ser un club al qual es mirava amb recel, a ser admirat. Avui dia un nano de futbol base de l’Olot, per exemple, pot tenir la il·lusió d’anar al futbol base del Girona, perquè estan a les màximes categories i perquè el club està traient jugadors de futbol de base, cada cop més. Benvinguda sigui aquesta transformació i tant de bo que perduri en el temps. Primera perquè s’està demostrant que s’estan fent les coses bé, i amb això no vull dir que abans no es volgués fer bé sinó que no es podia perquè no hi havia els mitjans ja sigui en l’àmbit d’infraestructura, del suport d’un grup com el del City, o empresarial i d’institucions. El resultat és que el Girona ara és referent de les nostres comarques, s’ha reivindicat com l’equip de la capital de les comarques gironines. És el referent del futbol de base i del futbol gironí.

–Esportivament, l’equip de Míchel ha fet un tomb respecte a l’inici de temporada i sembla que porta una bona línia, amb un model de joc definit.

-D’entrada vull dir que no podem oblidar, i hem de partir d’aquesta base, que han rebut dues clatellades (tres si comptem el descens) a finals de juny, a vint dies de començar una nova temporada, que fan molt difícil tornar a renovar les il·lusions d’un vestidor, d’un equip, d’un director esportiu. Tot això és un hàndicap. Dit això, la feina d’entrenador necessita un procés d’adaptació i et trobés que no hi ha temps, que tot va molt de pressa. Míchel ja era un futbolista amb talent i ara, com a entrenador, als seus equips se’ls detecta pel fet de tenir una idea de joc clara, de donar importància a la pilota, de generar coses perquè passin coses. Ha necessitat el seu temps, no ha estat fàcil. Ara estan en un moment dolç de la temporada i l’hauran de continuar confirmant i reafirmant en els pròxims partits que venen, perquè tot el que pugui passar el febrer els donarà possibilitat de cara al tram final. Han passat una època complicada, però s’han refet i ara l’han de rematar i tant de bo sigui aspirant a grans fites més endavant. A més, estan traient jugadors joves, s’han recuperat jugadors per la causa, jugadors que se’ls va fitxar pel seu talent, malgrat que fins fa poc apareixia de forma esporàdica i ara l’estan ensenyant gairebé a cada partit. De moment, tot va en la bona línia. Els gironins, quan ve un nouvingut costa que els introduïm, no obstant, quan s’arrelen a la mentalitat i a la forma de ser dels gironins, com és el cas de Míchel, després els costa marxar, com li va passar a Machín. Míchel va per aquest camí, segons es desprèn de les seves declaracions, de la seva intenció de voler aprendre català, etcètera. Jo crec que si acaba rematant una bona temporada hi pot haver entrenador per temps.

GIRONA. “Ha canviat molt de la meva època com a jugador. Ara és el club referent de les  comarques gironines. És el referent del futbol de base i del futbol gironí. Benvingut sigui el canvi i que duri”

MÍCHEL. “Fa tota la pinta que hi pot haver entrenador per temps”

-I l’Olot, el club de la teva ciutat i el que et va permetre fer el salt al futbol professional?

-Jo crec que és el club que està fonamentant més l’estructura gironina de la província, perquè estan construint un projecte de quilòmetre zero, amb producte de proximitat incorporant jugadors d’aquí amb un perfil concret: futbolistes que no tenen cabuda en el futbol professional, ja sigui perquè estan en la recta final de la seva carrera o perquè són joves. I està molt bé que sigui així, perquè és cert que a fora hi ha nivell, però a vegades nosaltres mateixos ens hem de reivindicar perquè surten -i han sortit durant tota la història- jugadors gironins de molt bon nivell. Pel que fa a la temporada, crec que està molt ben enfocat. L’any passat el pal va ser doble perquè a la pràctica van baixar dues categories de cop. Aquest any, per continuar creient en el seu model, en el seu producte, seria decisiu pujar i si pot ser directe, millor. Perquè si pogués pujar directe guanyaria temps: ja saps la categoria i ja saps com vols orientar la plantilla.

-Amb un acomiadament recent, quines són les perspectives pel futur?

-El futur és angoixant perquè ara mateix jo no el controlo. Per això em concentro en estar preparat perquè el futbol és molt canviant, d’un dia per l’altra hi poden haver necessitats i urgències. He viscut per primer cop una destitució a mitja temporada, un fet que no havia viscut mai, ni com a jugador. El que intento és està preparat, estar atent, anar-me actualitzant amb la tecnologia que està associada a la meva feina -jo al final treballo amb ordinador, amb  softwares, etcètera-, però també estar a l’aguait de cossos tècnics, entrenadors que puguin estar necessitats de persones amb experiència, ja sigui com a ajudant, analista… Al final, jo em considero un home de futbol, amb una àmplia carrera com a jugador i com a analista, en aquest cas en un club com el Barcelona, que és un transatlàntic. Estic atent tot i que a la vegada amb l’angoixa, a veure què em proporciona el futur.