LLUÍS SALA PÉREZ.  Preparador físic i readaptador de la selecció de Polònia

El model de joc condiciona la preparació física i també la readaptació”

Lluís Sala Pérez (La Jonquera, 1978) tenia un somni quan era esquiador federat que no ha pogut complir: participar en uns Jocs Olímpics en la modalitat d’esquí alpí. El que no sospitava, quan va penjar els esquis, és que un esport que no vivia amb passió en aquells moments, com és el futbol, li donaria l’oportunitat d’afrontar reptes de gran nivell gràcies a la seva professió. El mes vinent tindrà l’ocasió de viure des de dins un esdeveniment de la magnitud d’una Eurocopa, formant part del cos tècnic de la selecció de Polònia, sense perdre de vista que en l’horitzó hi ha l’objectiu de la classificació per jugar un mundial. En una conversa a casa seva, a Viladamat, ens ajuda a conèixer la feina -molt important, però poc coneguda i publicitada- dels preparadors físics i els readaptadors físics.

-El readaptador físic s’encarrega de treballar amb els jugadors que han patit una lesió perquè tornin a recuperar el nivell competitiu. Quan comença aquesta intervenció? S’acaba quan el futbolista comença a jugar?

– La readaptació comença abans de l’alta mèdica, ja que intentem que, sempre que es pugui, el jugador faci coses, sempre que no impliqui la zona lesionada, més enllà dels tractaments inicials de la lesió. En el procés de recuperació d’una lesió, parlem de 3 tipus d’alta: l’alta mèdica, l’esportiva i la competitiva. La primera es produeix quan el doctor ens diu que ja pot començar fer alguna activitat amb més moviment que impliqui la zona lesionada; l’alta esportiva, és quan l’esportista ja pot començar a entrenar i l’alta competitiva, quan ja pot competir. En segons quin tipus de lesió, per no dir la majoria, el procés de readaptació no s’acaba quan el futbolista comença a jugar, continua durant un període. Si és un jugador amb lesions musculars recurrents, doncs la readaptació continua en el temps, per donar més seguretat al futbolista i evitar així possibles recaigudes. Se sent més fort i més bé amb aquest treball individual, i l’ajuda a arribar als nivells on estava abans de lesionar-se. Fins i tot hi ha hagut casos de jugadors que han tingut millors sensacions físiques després de recuperar-se de la lesió, que no abans.

-Com es planifica aquest treball i quins són els factors més importants en els quals s’ha de posar èmfasi?

-Un cop es produeix la lesió i el doctor la diagnostica, es crea un pla de treball, amb períodes temporals més o menys oberts, adaptat a l’evolució del jugador. Necessitem que sigui una planificació flexible en funció de l’evolució del futbolista, perquè no és un procés lineal, hi poden haver molts alts i baixos. També hem de tenir en compte quin és el tipus de lesió que estem tractant, per afinar amb les càrregues de treball. Quan algú, i això val per totes lesions, s’aixeca amb dolor o inflamació l’endemà de l’entrenament és perquè no ha tolerat la càrrega, per què ha sigut excessiva i cal fer un passet enrere. Per això, repeteixo, l’evolució no és lineal.

-Per fer aquest treball es requereix que hi hagi confiança, que es generin complicitats amb el jugador.

-És clau. El jugador s’ha d’obrir a nosaltres, hi ha de confiar. I ens ha de dir si a l’hora de fer el treball que hem planificat té molèsties o no, perquè sobre la base d’aquesta informació ajustem els continguts i les càrregues de treball. És bàsic. El que hem de pensar és que el més important són ells. El jugador és el protagonista, estigui sa o estigui lesionat. I en aquest últim cas, encara amb més motiu, perquè el que vols és que es recuperi com més aviat millor per tornar a ajudar a l’equip. La confiança i la complicitat han de ser clau. A partir d’aquí intervenen moltes més coses, com la personalitat de cadascú. Hi ha jugadors que tenen una personalitat que serà més afí a la teva i poden néixer relacions d’amistat que perduren en el futur, i hi ha jugadors que entenen que han de passar per aquest procés, que la teva feina és aquella, la compleixen i ja està. Però està clar que ells t’han de dir com estan perquè si no tu no pots avançar.

El readaptador també treballa en la prevenció de lesions?

-És veritat que ara es parla molt d’aquest aspecte, de la prevenció. Jo recordo que una de les preguntes de l’examen per treure’s el carnet de conduir era: -Quina és la funció del cinturó de seguretat? I entre les respostes que et proposaven, sempre n’hi havia una que deia: “prevenir accidents”. És evident que el cinturó no preveu accidents, igual que nosaltres no prevenim lesions. El que intentem és que hi hagi el menor nombre possible de lesions. Perquè de lesions, n’hi ha hagut, n’hi ha i n’hi haurà, tenint en compte que considerem que un jugador està lesionat si, a causa de un problema físic, es perd un entrenament  o si se li adapta una part de l’entrenament. Si ha de fer una tasca diferent perquè té molèsties o un cop, ja no està disponible cent per cent. És molt difícil prevenir. El que fem és intentar reduir el risc. Com ho intentem? Principalment, controlant la càrrega de treball, per tal de no sobrepassar-nos en excés, perquè s’ha vist que a curt i mitjà termini es poden produir lesions. També aplicant el sentit comú: si un jugador fa tres dies que està aturat o, ara amb la Covid, ha sigut positiu i ha hagut de fer quarantena, quan s’incorpori, no hauria de fer-ho al mateix ritme que els seus companys, sinó progressivament. Si ha estat aturat un mes, tampoc ha de jugar 90 minuts en el primer partit. Dit això, també s’ha de tenir en compte el context: quin partit és, en quines circumstàncies s’afronta. El context és clau. I, a més del control de les càrregues i el sentit comú (que no sempre s’aplica), hi podem afegir els treballs individualitzats, ja sigui per posicions, per perfils, per l’historial de lesions. També hem de tenir en compte un altre factor, que sempre s’oblida i per mi és molt important: l’estat emocional del jugador. Són persones com la resta, amb problemes familiars, problemes de renovació de contracte, i altres neguits que, directament o indirectament, influeixen en el seu estat emocional. Hi ha moltes lesions que penses: no sé per què ha passat. Llavors parles amb el jugador i rascant una miqueta et trobés que ha tingut un parent molt malalt, o que està trencant amb la parella o qualsevol història personal que no es té en compte i que per nosaltres és molt important saber.

-Quina és la relació amb l’entrenador i com interactua amb la resta del cos tècnic?

-Sempre estarà en funció  de l’organigrama del club o el lloc on estiguis treballant. En el nostre cas, l’entrenador deixa la responsabilitat de la readaptació als preparadors físics. A la selecció de Polònia, som dos preparadors físics i jo he agafat més el rol de parlar amb els fisioterapeutes i amb el metge sobre l’estat físic dels jugadors. Per exemple, en el Girona érem els primers d’arribar a la ciutat esportiva i fèiem una reunió amb els fisioterapeutes i el doctor on exposàvem els casos que hi havia. Després tota aquesta informació, el nostre responsable, l’Oriol Balañá, la transmetia al preparador físic, que era l’encarregat de traslladar-la a la resta del cos tècnic. A la vegada, ells ens deien les tasques que tenien programades i nosaltres els comentàvem, en funció de com estaven els jugadors, quines podien fer i en quines havia de fer un treball a part. En el cas de Bordeus, els dos preparadors físics anàvem a les reunions amb l’equip mèdic. Llavors, com que a França la figura del readaptador tal com la tenim aquí no existeix, quan un jugador es lesionava feia tot el treball amb els fisioterapeutes, i quan el doctor li donava l’alta esportiva i podia fer parts amb el grup, nosaltres el gestionàvem directament, alternant el treball amb el grup amb un de més individual, al camp o al gimnàs.

La quantitat de tasques que ha de fer un preparador físic actualment és enorme i és molt difícil que un sol pugui fer tota la feina. Per això ara els cossos tècnics ja comencen a tenir-ne dos

Actualment en la selecció de Polònia combines les tasques de preparació física i també les de readaptador?

-Sí, ja ho feia també en el Girondins de Bordeus. Pensa que la quantitat de tasques que ha de fer un preparador físic actualment és enorme, s’ha multiplicat molt. Per tant és molt difícil que un sol pugui fer tota la feina. Ara els equips tècnics ja comencen a incorporar dos preparadors físics.  En el nostre cas ens repartim els rols en funció de l’experiència, dels coneixements, i, sobretot, d’en quin àmbit ens sentim més còmodes. El company que tinc ara a la selecció, l’Antonio Gómez, se sent més còmode duent a terme les tasques de camp. Per tant, un cop consensuades, se n’ encarrega ell i dels treballs més individuals, dels treballs de força i de les readaptacions (en el cas que n’hi hagi) me n’encarrego jo. Ell també porta el control de les càrregues del grup i jo faig proves més individuals: de força, etc. Però jo també he dirigit tasques de camp i ell ha fet entrenaments individuals al gimnàs. Ha sigut molt fàcil treballar amb l’Antonio. Ens coneixem des de fa temps, tot i que no havíem treballat mai junts, però en cinc minuts ens vam posar d’acord. Per exemple, en els partits anem alternant: l’escalfament pre-partit, l’activació prèvia i la del dia del partit ens la repartim. Jo vaig fer la del partit contra l’Andorra; ell, contra Anglaterra i el proper em tocarà a mi. D’aquesta manera els jugadors veuen que no ens encasellem en un paper determinat. Perquè nosaltres no creiem que hàgim de ser compartiments estancs, sinó que tots dos junts podem aportar moltes més coses que si actuem cadascú sol dins la seva responsabilitat. Ho parlem i ho consensuem tot.

El pas de treballar en un club a fer-ho en una selecció suposa un canvi molt important en els hàbits de treball, en l’àmbit metodològic, logístic…

Ho és. I no només pels preparadors físics, sinó per a tot el cos tècnic, perquè cap de nosaltres havia treballat abans amb una selecció. Vam haver de fer un curs accelerat. I vam fer el que crec que s’ha de fer en aquestes circumstàncies  –  i no ens ha de fer vergonya-, que és agafar el telèfon i dir: a qui conec que ha estat o està treballant amb una selecció? Truques i els dius: com ho feu vosaltres? Quin és el procediment? I tots els components del cos tècnic, cadascú en el seu àmbit, hem contactat amb gent que ens han ajudat a entendre com es treballa en una selecció.  Hem rebut molt bons consells. Llavors el dia a dia durant les concentracions és molt similar al que has experimentat en els clubs, però la resta no. Per exemple, en els períodes entre concentracions, com ara, que estem entre la del passat mes de març amb motiu dels partits classificatoris pel mundial, i la d’aquest juny, prèvia a l’Eurocopa. O el període que va anar des que vam signar, el mes de febrer, fins a la concentració de març. Doncs aquests períodes els hem de dedicar a fer seguiment de jugadors, dels que són susceptibles de ser seleccionables, i els fem seguiment dels minuts que juguen, si es lesionen, i els contactem per parlar amb ells. Tenim la llista base de cinquanta jugadors, i ens els repartim. L’Antonio fa el seguiment  dels futbolistes que tenen preparadors físics amb els quals es comunica amb anglès (que el domina més que jo) i jo em vaig quedar la resta. Entre aquests hi ha un gruix important que juguen a Itàlia -on hi ha tretze jugadors que figuren en el grup que hem comentat abans de 50- i per mi és molt més fàcil contactar amb els seus preparadors físics perquè jo parlo italià (el vaig aprendre de la meva època vinculada a l’esquí). Una vegada fet el seguiment, després fem un bolcat de la informació, ho posem en comú i ho compartim amb la resta de l’staff.

-Per tant, esteu en contacte tant amb els jugadors com amb els preparadors físics dels clubs als quals pertanyen?

-Amb els jugadors ens hi vam posar en contacte per presentar-nos, per dir-los que es podien adreçar a nosaltres per a qualsevol cosa que necessitin. Els vam demanar el contacte dels preparadors físic dels seus clubs buscant que hi hagi una comunicació fluida encarada a un únic objectiu: que el jugador estigui bé. Una vegada es va establir un primer contacte amb els preparadors físics, el següent pas va ser demanar-los que ens lliuressin les dades de la càrrega d’aquell jugador durant les últimes quatre setmanes, inclosa la darrera abans de la concentració amb la selecció. D’aquesta manera podem ajustar les càrregues als nostres entrenaments. També els demanem quins són els treballs individualitzats que fan amb els jugadors en els respectius clubs. Així nosaltres podem donar continuïtat a un tipus de treball que fan i amb el qual estan més habituats. Hi ha coses que voldríem canviar, però no pots arribar el primer dia i canviar-ho tot. Som nous, som el primer cos tècnic no polonès en la història de la selecció i primer ens hem d’adaptar al que estan acostumats.

–  La planificació de la preparació física ha d’anar lligada a la idea futbolística de cada entrenador? Hi ha demandes molt concretes?

Els primers dies amb aquest cos tècnic, em van mostrar el model de joc que es pretenia instaurar. El míster, Paulo Sousa, té una manera de treballar que ve de l’escola portuguesa: ells tot ho basen en el model de joc. L’Antonio i jo preparem unes tasques d’activació a escala grupal, en les quals hi ha una part més descontextualitzada del joc i llavors ja passem a una tasca introductòria. En aquest últim cas el tècnic, sempre que hi ha pilota pel mig, vol que apareguin principis o subprincipis del joc.  Per exemple, nosaltres ja indiquem als jugadors que, després d’un desplaçament de pilota, no han de seguir la trajectòria de la bola, sinó que el moviment ha de ser el de buscar espais per generar línies de passada. I així, amb qualsevol dels conceptes en els quals en Paulo vulgui incidir. El míster em va dir que hi havia tres conceptes que hauria d’incorporar a les tasques que havia de fer amb els jugadors. Un és el moviment i el contra moviment per crear-te el teu espai abans de rebre la pilota (moure’t en una direcció per anar a buscar la pilota, però després canviar de direcció per rebre-la en una altra zona del camp);  el segon és que els jugadors estiguin ben perfilats per donar continuïtat a l’acció; i el tercer, que no esperin la pilota, que generin línies de passada. Per tant he de pensar a dissenyar tasques (tant en l’àmbit de preparació física com de readaptació) en les quals el jugador treballin aquests conceptes. Per tant, el model de joc condiciona la preparació física i també la readaptació. Depenent del jugador que es lesioni, depenent del rol que tingui al camp i depenent del que vulgui l’entrenador d’ell, les tasques de l’última fase de la readaptació les faràs més orientades cap al que es pretén amb aquell jugador.

-Tot i que no és el teu camp de treball específic, m’agradaria conèixer la teva opinió sobre com creus que hauria de ser, a grans trets, l’aplicació del treball de preparació física en l’etapa del futbol formatiu. Perquè hi ha punts de vista diferents i hi ha un debat important sobre aquest tema.

No és el meu àmbit, perquè he treballat en etapes formatives però en altres esports. El que tenia clar llavors i tinc clar ara, és que a jugar se n’aprèn jugant. I aquesta frase no és meva, és d’en Xesco Espar, però té tota la raó. Els nens han de jugar, han de ser lliures per jugar. No sé si la gent se n’adona o no, però jugant a futbol, saltes, corres, fas canvis de direcció, esprintes, lluites per una pilota… Ja hi ha un treball de condició física intrínseca al joc. Per tant, jo personalment, no em preocuparia gens per la preparació física en edats molt joves, perquè l’activitat per si mateixa ja te la proporciona. Ara, per mi la pregunta clau és, fins a quina edat arriba el futbol formatiu? Fins als divuit anys? Hi ha jugadors que amb setze o disset anys  ja són professionals i teòricament encara s’estan formant. I aquí és on poden sorgir certs problemes o malentesos.

Després d’una temporada amb el Palamós a tercera divisió, que va suposar la teva primera experiència formant part d’un cos tècnic d’un club de futbol, arribes al Girona i vius la millor etapa en la història de l’entitat.

-Indiscutiblement l’ascens a primera és el millor moment esportiu de la meva vida. Imagina’t, pujar amb el Girona, l’equip de la teva terra. De petit ja anava a Montilivi a veure els partits, el meu oncle hi jugava al Girona… Això només ho podria superar guanyar un títol. Van ser uns anys molt macos; no només per l’ascens, si no per viure tot el procés malgrat els entrebancs que vam tenir. I d’entre els moments difícils, a tothom li ve al cap el dia del Lugo. A mi també, evidentment. De fet, durant molt temps entraves a Montilivi, miraves la porteria del costat de la universitat i encara et venia al cap aquella imatge. De fet, a l’últim partit de la temporada passada, el gol de l’Elx es va marcar en aquella porteria. Crec que està una miqueta maleïda. També hi ha el del record del descens, és clar, que va ser un pal per tots, perquè teníem la salvació a tocar. Vam guanyar al Sevilla, un partit que vam viure com una final, però llavors vam perdre a casa contra el Llevant i allò va ser definitiu.

Però hi va haver moltes coses positives, al marge de l’ascens, com són les amistats i les relacions que es van teixir en aquell període, tant amb companys com amb jugadors, amb qui encara ens truquem i ens enviem missatges. Aquestes són les coses bones que t’emportes. Abans de marxar cap a Polònia el mes de març, vaig passar per davant de l’estadi de Montilivi i vaig veure que hi havia un munt de cotxes. De seguida vaig trucar al meu amic Sergi Mateo, el nutricionista, per veure’l. Vaig baixar del cotxe, vaig anar a l’entrada de l’estadi i sense adonar-me, estava envoltat de tots els meus excompanys allà xerrant i això és el més maco.

“L’experiència amb el Girondins de Bordeus va ser un salt en la meva carrera i el projecte amb la selecció polonesa és una oportunitat espectacular, amb jugadors de primer nivell”

Llavors arriba el salt al Girondins de Bordeus. Com es viu en l’àmbit personal i en el professional?

– Et puc dir que la primera hora del trajecte de Bordeus a casa el vaig passar plorant d’alegria. Perquè tenia la sensació  que em trobava davant l’oportunitat de fer un pas molt important en la meva carrera professional. És cert que marxar de casa té coses bones i coses dolentes, perquè tinc mainada petita i va ser un daltabaix els primers dies. Professionalment, però, ho vivia com una gran oportunitat: condicions molt bones a nivells de camps i d’infraestructures, amb un cos tècnic liderat per un entrenador com Paulo Sousa, molt  conegut, de molt nivell, que ha tingut i, de ben segur, que tindrà projectes importants . M’agradaria continuar molt de temps al costat seu i de tot l’staff, perquè estic aprenent molt i em sento molt a gust. El projecte tenia molt bona pinta. Tinc un record molt bo d’aquella experiència. Jo era el nou al cos tècnic i els companys em van fer sentir molt còmode des del primer dia. L’entrenador em va demostrar una confiança absoluta i això et fa treballar molt més tranquil. Perquè no hi ha egos, ni lluites internes -que ni solen haver-hi a vegades en alguns llocs i estàs més pendent de qui et fa la traveta que no pas d’aportar el màxim que tu pots. En canvi, trobar-te amb aquest gran ambient de treball i amb el gran nivell de coneixement dels meus companys, fa que treguis el millor de tu i que vulguis superar-te cada vegada més i això et dona molta tranquil·litat. Va ser una llàstima que haguéssim de sortir perquè la ciutat m’agradava molt, amb els treballadors del club m’hi sentia molt còmode i els jugadors eren espectaculars, hi havia un vestidor increïble. El que desitjo és que els hi vagi molt bé, que se salvin i que la situació institucional -que és molt complicada- se solucioni perquè és un club històric del futbol francès i europeu.

-Has comentat que eres el nou. Com va sorgir l’oportunitat d’incorporar-te a un cos tècnic ja format?

-Sorgeix a través de Rafael Maldonado, amb el qual havia treballat a l’empresa VF Sport, de Sevilla.  Era una empresa que va ser pionera, ja que quan a Espanya gairebé ningú coneixia la figura dels preparadors personals externs, ells ho van posar en marxa. Així vaig començar a tenir contacte amb futbolistes, com Munitis o Colsa, del Racing de Santander. En aquella època no estàvem massa ben vistos, gairebé diria que vetats, pels clubs perquè tenien por que interferíssim en el treball que feien els seus professionals. Llavors quan vaig passar a treballar integrat en un club, vaig entendre el seu punt de vista. Però jo crec que la clau és que s’hi ha una bona comunicació entre el professional del club i el preparador personal es pot arribar a l’objectiu: que l’esportista estigui en les millors condicions.

Un cop acabada l’etapa a Sevilla, vaig seguir en contacte amb en Rafa Maldonado i vam mantenir una bona amistat. Llavors, treballant a Sportclínic, vaig col·laborar amb la readaptació de futbolistes de diversos clubs de les comarques gironines i, a través de l’Oriol Alsina i Jordi Guerrero, em va arribar l’oportunitat d’incorporar-me al Palamós com a preparador físic. Jo havia treballat amb la selecció espanyola i catalana d’esquí i quan vaig fer el salt de l’esquí al futbol, tenia clar que havia de trucar a en Rafa. Per mi ell sempre ha estat i és una persona de referència en el món de l’entrenament, i sempre li consultava coses. Paral·lelament ell anava fent els seus projectes i un d’ells va ser acompanyar a Paulo Sousa a la Fiorentina, a la lliga xinesa i després van anar al Girondins. Quan va acaba la temporada 2018-2019, em va trucar i em va dir que tenien l’oportunitat d’incorporar una persona més al cos tècnic de l’equip francès i em va dir si m’interessava anar-hi. I ràpidament li vaig dir que sí.

“Paulo Sousa sempre m’ha donat molta confiança. És un entrenador de molt nivell i que segur que tindrà projectes importants. M’agradaria continuar molt temps al costat seu i de tot l’staff, on estic aprenent molt i em sento molt a gust”

-I la feina que vas fer ha estat bona perquè Paulo Sousa és anomenat seleccionador de Polònia i se t’emporta amb ell.

No sé si és la feina o és que li he caigut en gràcia (riu). Mira, és que estic en un període de la meva vida que tots són “primeres vegades”. Jo ja havia viatjat amb la selecció catalana i espanyola d’esquí per feina, però fitxes per un club francès, i és la primera vegada que has d’anar a viure a fora i has d’estar allunyat de la teva família treballant allà. També és la primera vegada que m’assec en una banqueta en un equip d’elit, que participo de les reunions del cos tècnic, que participo en reunions de direcció esportiva… També és la primera vegada que he estat sis mesos sense treballar. Fins ara no m’havia passat mai. Va ser una etapa de mirar les notícies, d’estar pendent del telèfon… Cada vegada que sonava i veia Paulo Sousa a la pantalla pensava, ja està, ja tenia la maleta feta. Però, no, la majoria de les vegades trucava per interessar-se per nosaltres, per saber com estàvem. Fins que el gener passat ens va comunicar que havia sortit l’opció de la selecció polonesa. Em vaig posar molt content. I l’alegria va ser no només pel fet de tornar a treballar amb aquest staff, sinó pel tipus de projecte, que és espectacular. És una selecció que ha millorat molt en els últims anys, que vol fer un pas definitiu per créixer, com ho va fer Portugal guanyant la seva Eurocopa o Croàcia arribant a la final d’un mundial. Volen apostar per fer aquest canvi. Ara ens trobem amb l’Eurocopa (que si no hagués estat per la  Covid, no l’hauríem fet nosaltres perquè s’hagués disputat l’estiu passat) i també amb la fase de classificació per al mundial, que és el nostre objectiu. Són situacions amb les quals et trobes i el que has de fer és gaudir-les. Tenim moltes ganes que comenci l’Eurocopa perquè tenim uns jugadors que són molt bons. Al nostre estable hi tenim autèntics cavalls de carreres i tenim unes ganes boges de fer-los córrer.

Professionalment ha de ser molt excitant poder viure des de dins un torneig d’aquest nivell formant part d’un equip competitiu.

-Ho és. Un repte per a tots, amb una oportunitat de tenir jugadors que estan en grans equips, i quan dic grans equips vull dir tops mundials. A més, Polònia és un país que viu molt la seva selecció, que s’hi aboca moltíssim i ens han rebut molt bé. És un repte molt gran. No sé on arribarem, però el que tenim molt clar és que volem competir a un bon nivell. Tenim aquesta oportunitat i volem aprofitar-la. El que és important és que tenim la confiança dels jugadors. Creiem que hem entrat amb bon peu. El grup ens ha rebut d’una manera molt càlida i ens respecten. Això és molt important i et dóna molta trempera per tirar endavant.

Tot i que ja heu tingut l’experiència de disputar partits amb Polònia ( l’últim va ser contra Anglaterra), com es viu el fet que no hi hagi públic per les mesures anticovid?

-En el cas de Wembley, és un estadi espectacular, però és que amb públic ha de ser l’hòstia. El dia previ al partit gaudeixes del lloc, de la infraestructura, trepitges la gespa,… Impressiona. Però el dia de partit…, és que no hi ha ningú. És com quedar-te a mitges.

“La selecció de Polònia ha millorat molt en els últims anys, i es un bon moment per intentar fer un pas definitiu per créixer. Tenim un jugadors molt bons i hi ha ganes que comenci l’Eurocopa”

Abans m’has comentat que amb l’altre preparador físic us alterneu en la feina de fer les activacions i els escalfaments prepartit. L’encarregat d’aquesta part és el que seu a la banqueta durant el partit?

-Sí, allà hi podem ser només la gent del cos tècnic, més el fisioterapeuta i el metge. Quan no estic a la banqueta, estic al darrere, a les graderies, on hi ha els jugadors, fent el seguiment en directe de les dades que ens proporcionen els GPS.

Trajectòria acadèmica:
-Llicenciat en Ciències de l’Activitat Física i de l’Esport per la Universitat de Lleida.
-Diploma de Postgrau en Readaptació a l’Activitat Física i a l’Esport. Escola Universitària de l’Activitat Física i de l’Esport (EUSES) a Salt, Girona.
Actualment és doctorant per l’Universitat de Girona.

Trajectòria professional
– Readaptador i preparador físic especialista en entrenament de la força i condicionament físic al centre de fisioteràpia i entrenament SPORTCLINIC de Girona.
També va treballar a VF Sport de Sevilla, empresa pionera en l’elaboració i execució d’entrenaments personalitzats per a esportistes, on va participar en la preparació física de la selecció espanyola de rugbi durant la fase de classificació pel mundial de Nova Zelanda al 2011. ha treballat per la federació espanyola i catalana d’esquí (2004-2007).

Trajectòria futbolística (integrat en un cos tècnic)
2013-2014. Palamós
2014-2019. Girona
2019-2021. Girondins de Bordeus
2021 (febrer)- Selecció de Polònia

-Aquestes dades del GPS, les utilitzeu per fer un control a posteriori o també les feu servir per prendre alguna decisió durant el partit?

-Bàsicament ho fem a posteriori. En l’any i mig que porto amb aquest cos tècnic, no hem pres cap decisió a partir d’aquestes dades durant un partit. Perquè tu pots saber quanta distància a alta velocitat està corrent un jugador determinat i saps que això és el més lesiu que hi ha; però potser aquell jugador que està corrent més del compte, és el que fa que passin coses. Canviar aquest jugador és jugar-te-la. Sempre hi ha un context que cal valorar i això ho hem de tenir molt clar.

De moment el que fem és controlar-ho. A la mitja part, ens reunim els dos preparadors físics i comentem el que estan fent els jugadors. Tenim dades amb el valor de les mitjanes de les variables que volem controlar de cada futbolista en els partits amb els seus clubs, que ens han proporcionat els seus respectius preparadors físics, i veiem si estan dins d’aquests valors o si estan per sobre o per sota. Ara ja podrem tenir en compte les dades dels nostres partits, ja que en alguns casos, canvia la manera de jugar del jugador quan ho fa amb el seu club que quan ho fa amb la selecció.

Ja deus tenir les maletes gairebé a punt per començar la concentració en vista a l’Eurocopa?

-Sí, ens concentrem el dia 24 d’aquest mes a Polònia, en un hotel que té camps d’entrenament, amb gimnàs i amb tot el necessari per fer una estada allà. És una de les infraestructures que es van crear quan el país va ser seu de l’Eurocopa el 2012, juntament amb Ucraïna. Durant  aquesta estada farem dos partits amistosos, contra Rússia (1 de juny) i contra Islàndia (8 de juny). Teníem previst anar a Dublín, però finalment, pel tema de la Covid, ens hem reubicat a una altra localitat polonesa i des d’allà ens desplaçarem: els partits contra Eslovàquia (14 de juny) i Suècia (23 de juny) els jugarem a Sant Petersburg, que està a una hora i mitja d’avió i el partit d’Espanya, que el jugarem a Sevilla. El nostre objectiu es anar passant fases i a veure fins on arribem.