JORDI GUERRERO. Exsegon entrenador del Girona, Sevilla, Espanyol i Flamengo

«Els entrenadors hem de ser líquids»

L’arbucienc creu que els tècnics no han de renunciar a les seves idees futbolístiques però han de ser prou flexibles per adaptar-les als jugadors i al club.

Jordi Guerrero i Costa (Arbúcies, 1968) va penjar definitivament les botes als 40 anys, després d’haver jugat en totes les categories des d’aleví fins a tercera divisió. També va acumular experiència en les banquetes del futbol formatiu i territorial mentre exercia de mestre d’educació física, fins que una trucada de l’actual entrenador del Llagostera, Oriol Alsina, li va obrir una porta que l’ha acabat conduint al futbol professional. De la mà d’Alsina va passar de fer informes dels rivals del Llagostera a segona B, a dirigir al Palamós a tercera i a fer el salt a segona A, com a segon entrenador del Girona. La consolidació a l’elit va arribar gràcies a la seva bona feina en el cos tècnic liderat per Pablo Machín. I un rere l’altra ha anat complint somnis que no havia ni arribat a somniar: pujar a primera amb el Girona, ser protagonista directe de l’etapa més gloriosa del club de Montilivi, tastar l’Europa League amb el Sevilla, el pas per l’Espanyol. Finalment, acompanyant Domènec Torrent, durant cinc mesos ha format part d’un dels equips més important del Brasil i de tot el continent sud-americà, el Flamengo, i  Maracaná, l’estadi més mític de tots, ha estat, futbolísticament, casa seva.

Si resseguim la teva trajectòria hi trobem dues persones amb un paper important. Una és l’Oriol Alsina, actual entrenador del Llagostera. Ell va confiar en vostè quan va ser director esportiu del Palamós i, posteriorment, en el Girona

L’Oriol Alsina és el meu referent. El meu impulsor. Ell em va donar l’oportunitat de viure el que estic vivint. Amb l’Oriol Alsina havíem coincidit jugant a Arbúcies, vam fer una temporada molt bona. Posteriorment (2012), quan ell era entrenador del Llagostera, em va trucar per fer un anàlisi d’un rival i d’aquesta manera va començar tota aquesta aventura.

Quan vas rebre la trucada d’Oriol Alsina per l’informe d’un equip rival, un camp desconegut per a tu, com vas reaccionar?

L’Oriol em va demanar un informe sobre L’Hospitalet i li vaig dir que no n’havia fet mai. Ells és molt directe i em va dir: “Tu tens un amic que es diu Carles Planchart que està amb en Guardiola, (juntament amb en Domènec Torrent). Pregunta-li a ell i espavilat.” I realment vaig fer això. Vaig parlar amb en Carles i ell em va guiar, donant-me  conceptes clars del que havia de fer, de com havia de gravar. Pel que fa a quins aspectes s’havien d’analitzar, aquest és un tema que ja és personal de cada entrenador. En aquell cas, havies de saber que volia l’Oriol de cada rival. A poc a poc, això ho vaig anar afinant. El primer informe no li va agradar massa i de mica en mica em va anar comentant el que volia, jo vaig adaptar-me i vaig anar afinant. Vaig anar agafant la mecànica i també vaig aprendre dels professionals.

L’altra persona és Pablo Machín.

Un altre referent. Ell va arribar al Girona quan fan fora Javi Lopez (Març 2014). Quan va arribar va decidir mantenir el cos tècnic que hi havia, del qual jo formava part com a segon entrenador. Quan s’acaba la temporada, en Pablo confirma la nostra continuïtat i, a partir d’aquí, s’enceta una època de sis anys convivint deu o dotze hores al dia. La meva història no es pot explicar sense ells dos, sense l’Oriol i en Pablo. I la relació amb els dos ha superat el vessant professional, som amics. Ara espero que amb el que ha de venir amb en Domènec Torrent sigui el mateix.

La tecnologia aplicada al futbol ha evolucionat molt, i  més en els equips professionals. Com has viscut aquest canvi, des dels primers informes en el Llagostera fins al treball a equips com el Sevilla, l’Espanyol o el Flamengo?

Abans ho feies tot tu mateix: gravar, fer els talls, etcètera. Ara molts equips ja tenen especialistes en tots els camps. Tens molta més informació, en menys temps i en disposes de manera molt més acurada, des de la gravació fins a l’edició. A més, ara, per exemple, a la lliga professional espanyola ja et dóna les imatges a camp gran i pots combinar-les amb la de la televisió. També hi ha programes que elaboren els talls de cada jugador, talls per minut, els talls dels conceptes que vulguis: córners, faltes,… A més, sempre tenim un analista que se centra en els aspectes en els quals el primer entrenador vol posar l’èmfasi. Tot això et permet guany molt temps, abans el procés era molt laboriós i lent. Ara si vull fer un tall, el puc tenir en segons. La diferència és molt notable. Pots controlar més coses, pots tenir més detall de tot.

Però sempre hi ha coses que es poden millorar. Ara les imatges que ens serveixen ens permeten veure sempre vint jugadors, perquè no hi surten els porters i jo reclamo que se’ls hi inclogui. Quan es va començar a treballar amb imatges no es va considerar important el porter i ara és molt important. No només per tenir informació del porter rival, sinó per tenir-ne del teu, per dir-li si estava massa allunyat de l’acció, si no estava prou obert per donar una bona línia de passada, mil coses.

I aquest volum tan gran d’informació com es gestiona, per exemple durant el partit, durant la mitja part?

Doncs, per exemple, quan estàvem al Sevilla, nosaltres teníem una tauleta tàctil a la banqueta i jo podia veure el partit amb un retard de deu segons. Això ens permetia detectar si en els córners s’està marcant com havíem parlat o no i així ho podíem ajustar. També si hi havia alguna jugada en què passava alguna cosa que jo no havia vist clara, tallàvem aquesta acció. Llavors durant el descans podíem analitzar-la. Sí crèiem que era important transmetre aquella informació als jugadors, ho passàvem a una pantalla gran que teníem al vestidor i el míster els hi comentava. En el cas que fos un cosa molt puntual, que afectava un jugador, l’agafava jo, li ensenyava amb la tableta i li feia les correccions.
Però sempre, tant en l’àmbit col·lectiu com en individual. són coses molt específiques, molt concretes. Perquè, tot i que la gent pot pensar que hi ha molt temps per parlar en el descans, la veritat és que n’hi ha molt poc. Entre que els jugadors arriben, baixen les pulsacions,  es canvien de samarreta, s’han d’hidratar, reben els massatges, nosaltres aprofitem per parlar amb el que està enregistrant el partit i consensuem els inputs més importants. I al final només et queden dos o tres minuts per parlar, perquè no pots sortir tard, perquè si no et multen.

“La tecnologia aplicada al futbol ha evolucionat molt. Ara tens molta més informació, en menys temps i en disposes de manera molt més acurada”

A part dels partits, una altra font d’informació sobre els jugadors, en aquest cas els propis, són els entrenaments. Enregistreu les sessions preparatòries?

Sí, ho gravem tot. De fet, al Girona amb en Pablo ja ho fèiem. Però ha canviat tot, perquè ara ja es grava amb un dron i tens una panoràmica molt àmplia. Un cop has equilibrat l’alçada en la qual tu vols veure les coses, et dóna molts perfils diferents. En aquest aspecte,  amb la tecnologia se’ls ha complicat molt la cosa als jugadors, perquè abans, per exemple, en un joc de pressió podia haver-hi algun jugador que no treballés el que feia falta. Ara el GPS registra el treball dels jugadors -qui ha corregut, qui no- i després pots comprovar-ho amb les imatges. A més, també és molt útil tenir l’enregistrament per repassar després de l’entrenament si els exercicis que hem dissenyat per treballar una tasca concreta han funcionat. A vegades fem, per exemple, una tasca per trencar el fora de joc i et fa la sensació que realment ha funcionat, però un cop vistes les imatges detectes que hi ha un jugador que no està ben posat, o que la línia no la fem on toca. Llavors agafes les imatges, ho ensenyes i comentes el que s’ha de millorar.

Jordi Guerrero, en el seu despatx durant l’etapa de segon enrenador del Sevilla.

L ’impacte de visualitzar l’errada deu ser una eina molt poderosa pedagògicament  per aconseguir que el jugador l’assimili i l’entengui molt millor, suposo.

Mira, tinc un exemple molt clar. En la mitja part d’un partit amb el Flamengo, li vaig dir a en Filipe Luís que no s’obrís tant, que estava tirat massa cap a dintre i ell em deia que no, que està ben col·locat. Quan va acabar el partit, a l’avió, em va demanar que miréssim les imatges. I en veure-les, va dir: “Doncs sí, sí que estic obert. La meva sensació en el camp és que estava ben posat”. Però no ho estava i deixava massa espai amb el central, que el rival aprofitava per entrar. El problema és que moltes vegades és un treball que no tens temps de fer-lo. Perquè el problema del futbol actualment és el temps. Per exemple, al Brasil jugàvem un partit cada tres dies i entre que has de repassar el partit del rival, analitzar faltes, córners i tota mena d’accions, més els desplaçaments, etcètera, moltes vegades no ho pots fer.

Aquest  treball personalitzat amb les imatges és molt important per a la millora del rendiment del jugador. En són conscients ells? Ho aprofiten?

I tant! Per exemple, Pablo Sarabia, que ara està al PSG, l’endemà de jugar un partit amb el Sevilla volia que repasséssim totes les seves accions. Ell hi tenia un interès increïble. “Aquí, aquí estic ben posat, eh?”, em preguntava. Es trobava amb un sistema nou amb tres centrals i ell jugava de carriler, una posició en la qual no hi havia actuat mai. A vegades potser tenia quaranta accions i les repassàvem totes, o amb mi o amb l’analista. Ell sempre ho demanava. Filipe Luís també és un jugador que quan acaba el partit volia els seus talls. Hi ha molta gent que hi està molt interessada. A l’Espanyol també hi havia molts jugadors que ho feien. En aquest aspecte, les empreses que ofereixen aquests imatges (que et poden oferir tots els partits del món, tot els jugadors del món), si el jugador hi està subscrit, els hi envien raports personalitzats.

A l’altra banda, hi ha jugadors que no en volen saber res de tota aquesta part. Per exemple, Éver Banega vol que li diguis el rival com juga, com li farem mal, vèiem imatges del rival i després et deia: “Val ja ho conec i no necessito més”.

Suposo que el més important és respectar el volum d’informació que vol rebre cada jugador i trobar el canal adequat per transmetre-la.

Aquí hi ha molta diferència entre la cultura del jugador. Jo m’he trobat, per exemple, que pel problema del temps que comentàvem abans, l’estratègia no la pots comentar i l’has d’explicar sobre un paper. Hi ha gent que no interpreta en funció del paper on s’ha de situar al camp. I quan acaba el partit li dius: “Que hi feies aquí?” I et diu que  ell ja estava ben situat. Llavors li ensenyes el paper i la compares la imatge del partit i diu “Ah, sí, ara ho veig”. La capacitat del jugador és molt important, no només per entendre l’estratègia sinó per entendre tot els conceptes, per entendre moviments, etcètera. Jo m’he trobat al Brasil, país en el qual  hi ha una diferència cultural molt gran, amb jugadors que no han tingut l’oportunitat de tenir certs nivells de formació i has de fer coses bàsiques de manera molt pràctica.

Les jugades a pilota parada han agafat molta rellevància i ara tenen molta més visibilitat de cara a la gent perquè quan acaben bé tenen un premi molt gran, que és el gol. Aquest és un camp que has treballat molt i amb un gran èxit en el Girona, ja que en la millor temporada de la història del club es va treure moltíssim rendiment d’aquests tipus d’accions.

Aquell Girona em sembla que si no va ser el millor equip d’Europa, va estar entre els millors en aquesta faceta. Sempre es pensa que és el segon entrenador és el que es dedica a l’estratègia, -de fet és el que més ho madura i ho treballa-, però al final és una feina col·lectiva, perquè és el primer entrenador qui tria les accions que s’executen. Mira, per exemple, una de les persones que treballa molt i molt aquest camp és l’Oriol Alsina. Té dissenyades moltíssimes opcions. Els equips de futbol van ampliant cada cop més el repertori, però encara estem lluny d’altres esports, com l’handbol o el basquet, per citar-ne algun, que tenen llibrets amb jugades assajades. Jo per treballar les accions a pilota parada vaig anar a veure uns quants entrenaments de l’Uni Girona, quan l’entrenava l’Eric Surís. Vaig estar parlant amb ell per veure com ho feien i em va dir que tenien unes setanta jugades preparades. És una barbaritat. Hi ha jugadors de futbol que amb deu jugades ja s’atabalen!

En aquest aspecte tinc una anècdota molt bona de l’etapa en el Sevilla. En una de les jugades d’estratègia que tenia penjades a la paret del vestidor, hi havia dibuixat un home amb les mans a la cintura (brazos en jarra”). Quan acabo d’explicar, en Machín ve cap a mi i em diu: “Jordi, que és això?  Per contextualitzar, he de dir que a la jugada l’havíem batejat “brazos en jarra”, perquè el senyal era que l’executor es posava les dues mans a la cintura .Doncs li vaig explicar que, tot i era una acció que utilitzàvem des de principis de temporada, fins el novembre en Ben Yedder no em va dir que no sabia que volia dir l’expressió “brazos en jarra”. Aquest era el motiu del dibuix, perquè el jugador la pogués identificar. Llavors em vaig quedar pensant: ara entenc perquè Ben Yedder no feia els moviments que tenia assignats en aquella jugada i s’equivocava cada vegada que la fèiem.

Però treballar les accions a pilota parada és molt important. Sí que és cert que als jugadors d’elit a vegades els cansa, perquè és un treball pesat, molt analític. Però alhora també és un treball, que és molt de nas, molt d’ensumar que està passant al camp, de donar valor a la intuïció, de viure el partit. Tenim preparada aquesta jugada, però si com a jugador no ho veus clar, doncs potser val la pena no fer-la. Això és una cosa que tant en Pablo com en Dome els hi diuen als jugadors.

En aquest sentit, una jugada paradigmàtica és la del córner que improvisa Trent Alexander-Arnold contra el Barça en semifinals de la lliga campions i que suposa el 4-0 i la classificació per al Liverpool.

Així és. Hi ha jugador que són molt intuïtius, molt llestos. Que, a part de tenir molt clar el que han de fer, saben captar i utilitzar la informació que els hi arriba durant el partit. Em ve al cap en Kiko Olivas, a l’època del Girona. Quan un jugador havia d’entrar al camp i jo no tenia temps material per refrescar els aspectes de les jugades a pilota parada perquè s’havia de fer el canvi ràpid, li deia: “Pregunta-li a en Kiko”. I en Kiko sabia el que havia de fer tothom i on s’havien de situar. I ell em deia sempre, de conya: “Jordi, et demanaré un sou, perquè entren i tothom em pregunta coses”. Al Sevilla, per exemple, un jugador de les mateixes característiques és en Sergi Gómez; al Flamengo, Filipe Luís. També té aquest perfil en Bernardo, l’actual central del Girona. Quan tornava de rematar el primer o el segon córner a favor, m’indicava si s’estava complint el que tenim previst que fes l’equip contrari o no.  En aquest últim cas, jo em mirava el vídeo i ho corregíem. Hi ha jugadors que els hi agrada fer-se partícips d’aquest procés.

Que els jugadors captin tot mena d’informació i visquin el partit d’aquesta manera és un plus pels tècnics, no?

T’ajuden moltíssim. Per exemple, als de la banqueta els hi reclamem que han de jugar el partit. Estar atents i preparats, concentrats, que visquin el partit. Per citar un exemple, et puc dir el cas de l’Eloi Amagat. Quan havia d’entrar el camp anava cap a ell i em deia: “No cal que em diguis res, ja m’ho he mirat a la mitja part, ja sé que he de fer. Per qui em canvies? Per aquest?, Val, ja ho tinc, en el córner faré que aquest vagi allà.” L’Eloy era una màquina. Això és una meravella. O l’Àlex Granell. Quan estava a la banqueta em deia: “Jordi, li dic a aquest que faci això?”. És una joia tenir una ajuda així. Són gent que ho viuen. Jo crec que la gent que hem arribat més grans al món de l’elit, no és que estiguem més il·lusionats que la resta, però com que ens semblava que potser no hi arribaríem, ho vivim d’una altra manera.

Jo entenc que a la gent que ha arribat molt jove a l’elit hi hagi coses, com els viatges, que a la gran majoria de la gent li provoca cansament, se’ls facin molt més pesades. En el meu cas no és així, a mi els viatges no em provoquen cansament. Jo visc tot el que m’està passant com una experiència única, com un privilegi. Treballar a aquest nivell per mi és un luxe. Analitzar un partit durant el viatge en avió no em suposa cap problema, ja hi haurà temps per dormir, per descansar. Recordo que al Brasil quan tornàvem del primer partit que vam jugar fora de casa, a l’avió els analistes dormien. Els hi vaig demanar que volia l’anàlisi del partit i em van dir que no tenien per costum posar-s’hi durant el viatge, que ja s’hi posarien quan arribéssim. Els vaig dir que necessitava l’anàlisi i els talls el més ràpid possible i que a l’avió també es podia treballar. He de dir que s’hi van acostumar ràpidament i cap problema, però no tenien aquesta dinàmica. I és important, primer perquè hi ha molt poc temps entre partit i partit; segon perquè si tens el partit fresc, pots detectar si en els talls no hi ha alguna jugada que recordes i era important. En canvi si passen unes hores potser no la recordes.

Pep Guardiola sempre insisteix en el fet que el futbol pertany als futbolistes.  En una conferència a l’Argentina va dir: El fútbol pertenece a los futbolistas. Nunca, nunca lo podemos olvidar. Podemos tener clara una idea, como jugar, pero entonces el árbitro silba y dice: ‘Empezamos’, y nosotros (refiriéndose a los entrenadores) aquí pintamos cuadros. No pintamos nada” . . Al mateix temps, però, els entrenadors tenen les seves idees futbolístiques. Per tant s’haurà de trobar la manera d’arribar a un punt de comunió, a punt de trobada.

La clau és fer equip. Que l’equip cregui en la teva proposta, amb el que els ho dius. Sempre recordaré que, quan vagi fer el salt a segona A, algú em va dir: “El més important és que si dius alguna cosa, passi. Si no, millor no dir-ho.” Perquè llavors els jugadors diuen: “Ep, aquest tio sap el que diu”. Mira, a l’etapa del Girona, en Carlos Clerc em va preguntar un dia: “Aquest defensa, què?”, demanant-me informació d’aquell jugador. Una informació que en aquell moment jo no tenia i li vaig dir:” Carlos, la veritat, no ho sé”. El següent dia que em va tornar a preguntar per les característiques d’un defensa, jo ja havia fet la feina i li vaig facilitar la informació. Així és com generes confiança.

La clau són els jugadors evidentment. Són els que la paren, els que corren, els que marquen, etcètera. Però si els jugadors no creuen en l’entrenador, l’entrenador està mort. Tu has de convèncer els jugadors. Jo fa dies que estic pensant en el concepte d’entrenador líquid. Ho he estat buscant i no ho he trobat enlloc, per tant no sé si sóc l’inventor del concepte. Estic convençut que els entrenadors hem de ser líquids. Nosaltres som els que, amb la nostra proposta, les nostres idees, ens hem d’adaptar als jugadors, al club. No pot ser que diguem jo jugo així i d’aquí no em moc. Que passa si no tens jugadors per la posició del 3, del 7 ó del 10? Doncs m’he adaptar. És molt important tenir aquesta flexibilitat. A nosaltres al Brasil ens va passar. Allà jugaven un futbol molt brasiler: m’arreplego, tu ataques; jo ataco, tu t’arreplegues. En Jorge Jesús ho va guanyar tot amb el Flamengo, però jugant molt a la contra. Llavors arriba en Dome amb el joc de posició i de possessió, les dues coses. Fer entendre tot això als jugadors és un treball d’adaptació, perquè ells ho hauran d’aplicar. Tu, per exemple, no pots fer jugar a un futbolista en un lloc en el qual ell no ho veu clar, en el qual no s’hi sent a gust. Per molt que tu ho vegis clar que aquell és el seu lloc i li diguis. No funcionarà. T’has d’adaptar i, amb paciència, fer-li veure mitjançant els entrenaments, i altres aspectes, que ell pot jugar allà. Si no t’adaptes a això estàs mort com a entrenador. Per això en Pep diu el que diu, que els jugadors són el més important. Perquè, mira, d’àrea a àrea, els entrenadors poden dir moltes coses, però dintre de les dues àrees, dintre dels últims 25 metres, el que val és el talent del jugador. Tu els pots dir estigueu més oberts, estigueu més junts, tot el que vulguis… Pots ajudar a millorar les finalitzacions, però el talent es demostra en aquests últims metres, a les àrees.

El periodista i escriptor Martí Perarnau afirma que un factor diferencial en el futbol girarà al voltant dels ritmes, entre els equips que juguen sempre al mateix ritme i els que poden canviar de ritme dins un mateix partit. També dibuixa la tendència dels equips a esdevenir organitzacions líquides, on hi ha menys especialització. Hi estaries d’acord?

Es cert, ja es fa evident ara. Nosaltres sempre parlem que dins d’un partit hi ha mini-partits (duels individuals, duels a les àrees…,) i quants més minipartits domines, més opcions tens de guanyar. Però evidentment, si tu vas al mateix ritme, si ets previsible, els altres equips ho tenen més fàcil per neutralitzar-te. Només has de veure el City ara i és un equip que mou, mou, mou i arriba un moment que accelera. L’agafa Sterling, De Bruyne o algun altre i sacsegen el joc. O el Barça, que quan l’agafa Messi s’accelera tot. I aquesta és una de les claus del futbol actual. Per tant, insisteixo, els que marquen aquesta diferència són els jugadors. Perquè tu els hi pots dir: aquest equip tanca molt a dintre i nosaltres trobarem els espais aquí, aquí i aquí. Llavors tu ho treballes en l’entrenament, els hi mostres com arribar als espais, però quan arribis aquí, nano, ets tu qui executa i decideix.

Evidentment sempre pots fer un treball de correcció sobre algunes accions dels jugadors. Per exemple, el cas de Jesús Navas: tenia el costum de sempre fer la mateixa acció ofensivament: centrada amb la dreta. Hi va haver un partit que no va poder superar cap vegada el seu marcador perquè anava a tapar-li la centrada. Després del partit en vam parlar i  li vaig dir: “Jesús, retalla!”. I em va dir: “Jordi, és que amb l’esquerra no en sé”. Doncs, cada dia, cada dia, en Jesús em deia quan acabàvem l’entrenament: “Jordi, deu jugades, retallo i centrada amb l’esquerra”. Al principi era un drama. Però al cap d’un mes ja anava millorant. El primer dia que va xutar amb l’esquerra a porteria i va fer gol, va ser una festassa”. Tu no pots ser previsible, ni anar al mateix ritme. Al final es tracta d’això. Mira, el futbol al final ara és temps. Si tens temps és una cosa, si no, n’és un altre. En Pablo Machin sempre els hi deia als jugadors. Si l’entrenament era molt patxanguero , deia: “Pareu un moment. Si jo ara agafo en Jordi i el poso aquí al mig de l’exercici i cada vegada que tingui la bola li deixeu tres segons perquè ell pugui pensar, no n’hi robareu ni una. Perquè, perquè és el temps.  O pressionem o ens quedem quiets. No ens quedem a mitges tintes.” El concepte és aquest. És el que et deia abans de l’entrenador líquid. És un concepte que també té sentit en el tema de com tractar la gent, de gestió de grup. És com quan es diu: “Aquí tots som iguals”. Doncs, no. No tots som iguals. I els jugadors són els primers que ho saben que no tots són iguals. S’ha de tenir el mateix respecte cap a tots els jugadors i que tinguin les mateixes oportunitats, però no tots som iguals. L’exentrenador dels Bulls i els Lakers, Phil Jackson, reflexiona sobre aquest aspecte en el seu llibre “Onze anells: l’ànima de l’èxit”. Es pregunta si és igual en Michael Jordan, que un altre jugador. I en Dennis Rodman? Jackson explica que quan va fixar Rodman va advertir a la plantilla que aquest jugador era un tipus particular i que moltes vegades s’hauria de saltar una norma interna perquè ell es pogués adaptar. Per tant, jo entenc que el concepte d’entrenador líquid és un molt important ara mateix.

És important, i suposo que gens fàcil, trobar aquell punt, aquell equilibri que doni marge suficient a l’individu per refermar alguns punts de la seva individualitat, del seu tarannà sense que l’organització col·lectiva se’n ressenti.

Nosaltres al Flamego teníem en Gerson, que em va demanar que li expliques a ell tot sol les jugades d’estratègia. Que s’estima més fer-ho així. Llavors quan jo ho explicava per al grup, els mateixos jugadors preguntaven:“I som tots, qui falta?” I si només falta en Gerson, cap problema. Ells ja havien assumit que anava al seu aire.

“Jo tinc la sort de tenir dues referències com són en Pablo Machín i en Domènec Torrent, dos conceptes que no tenen res a veure, però tots dos igualment vàlids, perquè no hi ha una única manera de jugar a futbol

Un altre cop tornem a la importància de trobar el llenguatge i el canal adequat per fer arribar la informació al jugador.

S’ha de saber trobar el moment oportú. Observar el llenguatge no verbal del jugador, interpretar-lo, per trobar el millor moment per fer-li una correcció o un comentari. Per això insisteixo en el concepte de liquiditat. Tu poses un líquid en una ampolla i, per rar que sigui el disseny, el líquid s’adapta. Doncs és això. Els entrenadors, ara més que mai, hem d’aplicar aquest concepte. Perquè abans, recordo quan jo jugava que venia l’entrenador i et deia: A, B i C. I, ho feies A,B i C, o res. O et deia quan l’agafis ni driblis, passa-li a aquell. Per exemple, parlant amb en Filipe Luís, em deia que en el treball el Cholo Simeone és superestricte, però per altra banda t’acostumes a un nivell alt d’exigència que també t’agrada. “Defensar darrere i patir defensant ens motivava i quan conservàvem el zero a la nostra porteria ens sentíem bé”, em comentava.

El que és molt clar és que la cultura futbolística que has viscut t’impregna.

I tant. Jo tinc la sort de tenir dues referències com són en Pablo Machín i en Domènec Torrent, dos conceptes que no tenen res a veure. Tots dos igualment vàlids, perquè no hi ha una única manera de jugar a futbol, però tu et decantes cap al que més t’agrada, el que més sents. Crec que no s’ha d’estar tant en un extrem o un altre, crec que t’has de moure per les zones mitjanes, pel mateix concepte líquid que et dic. Perquè tu pots ser el Barça i jugues contra el City i segurament et discutirà la possessió de la bola, per tant has de pensar que faràs quan no tinguis la pilota. Que faig? Els vaig a buscar a dalt, em quedo al mig, me’n vaig enrere per sortir a la contra?. Has de ser adaptable. En Pep Guardiola s’ha adaptat quan ha jugat contra el Liverpool, sobretot, perquè en Klopp l’ha collat.

És que Guardiola, de qui ningú pot discutir que té unes idees clares i fermes, en cap moment ha caigut en el dogmatisme. Sempre s’ha mostrat flexible, incorporant nou  repertori a la seva partitura, el que en la meva opinió ha suposat tant un enriquiment per a Guardiola com pels clubs i pels països on ha entrenat.

Evidentment. I també enriqueix als jugadors. Hi ha molts exemples. En Lahm havia jugat tota la vida de lateral i el va començar a aposar a dins i després ja no va voler sentir a parlar de jugar de lateral. O el cas de Kimmich. O ara amb en Joao Cancelo al City. Ho veus, ja tornem a la liquiditat altre cop. Mira, estic segur que en aquesta etapa que està vivint amb el Al Ain, que no és dels equips més fluixos de l’Aràbia Saudita i que necessita millorar en molts aspectes, també s’haurà hagut d’adaptar a moltes coses, entre altres a la cultura del país, com vam haver de fer nosaltres al Brasil.

Tornant a alguns aspectes del debat de les idees futbolístiques, m’agradaria reflexionar sobre la possessió. Jo crec que la possessió no ha de ser l’objectiu últim, sinó que és una eina (de les moltes que hi ha per tenir el control del partit. I crec que hi ha molta confusió al respecte. I que a partir d’aquesta confusió hem vist una utilització poc útil de la possessió, per no dir-ne estèril, fins i tot en el futbol formatiu.

Sobre la possessió de la bola, hi ha tres factors bàsics que sempre hem de tenir en compte. El primer és que mentre tu la tens, l’altra no la té i no et pot fer mal; la segona, en quina zona del camp la tens, i la tercera és perquè la fas servir. Tu pots tenir molta possessió, però si la tens al teu camp, l’equip contrari està tranquil.

Jo tenia un amic que em deia que quan anava a jugar a Arbúcies (en una època que primava que els equips sortissin des de darrere en futbol de base i acabaven perdent) feia la pressió alta perquè  sempre robava la pilota, perquè són nens i s’equivoquen molt. I deia: “els guanyem, tot i que segurament són més bons que nosaltres. Però guanyem perquè ja sé el que fan”. Jo crec que es absurd, perquè a la mainada se’ls han d’ensenyar tots els registres. Se’ls h a d’ensenyar a tenir la bola, a no tenir-la. Mira, hi ha unes dades que deien que el jugador que tenia més minuts la pilota en un partit de la lliga de campions era en Xavi i la tenia tres minuts. Fins a arribar a noranta, en la resta s’ha de córrer, t’has de desmarcar. La gent a vegades té la sensació que en el futbol no s’hagi de córrer, doncs van molt equivocats. Futbolísticament és més maco tenir la bola. Però si no tinc la bola, però estic guanyant, estic ben posat sobre el camp i l’equip fa el que volem fer…És una cosa que també depèn dels objectius que tingui cada equip.

Per mi, el concepte possessió quedaria subordinat al concepte control del partit. Pots plantejar un partit buscant el joc directe, però tenir clar el teu pla de joc. Per exemple, en el qual un punta vingui a rebre i l’altra punta ocupi l’espai que deixa el primer i si aconsegueixes que això et surti en quatre passades i fas gol, és una idea totalment legitima. El problema és tenir la bola i no saber que vols i això s’ha de treballar.

El Girona de Machín era molt això. Tenim localitzat els punts de pressió per anar a recuperar, on ens havíem de plantar en el camp per defensar en funció d’on movia la bola l’adversari…,

Aquell equip tenia uns mecanismes tant ben treballs, amb uns nivell d’eficàcia en l’execució tan alts…

Hi estic d’acord, però hi ha una dada que reflecteix que el 90 per cent dels equips que guanyen lligues tenen la possessió. Per tant,  els que guanyen tenen la possessió. Fins i tot  el Liverpool, tot i que tothom diu que en Klopp aposta pel joc directe. I no és així. Tu mira partits del Liverpool i ho veuràs. És joc directe potser quan juga contra equips com els d’en Pep, però si no, el Liverpool té la possessió. En el cas del Flamengo, gairebé sempre teníem la possessió. I a Brasil, l’Atlético Mineiro entrenat per Sampaoli era l’equip que tenia més possessió. Jugava un joc de posició boníssim. Un altre factor que influeix és la mentalitat del jugador. Els futbolistes que estan acostumats a tenir la pilota, quan no la tenen pateixen molt. Sí ets el Barça i no tens la bola, si no estàs que has de defensar, bascular, etcètera, llavors com es gestiona? En el Barça de Luis Enrique que tenia Suarez, Neymar i Messi a dalt, els altres ja sabien que havien de córrer, perquè quan l’agafessin els tres de dalt ja els hi solucionarien el partit. Així i tot, malgrat semblava que juguessin a la contra, van acabar dominant la possessió. És una eina que et serveix molt i si tens la capacitat de tenir jugadors que tinguin la bola, home, és una altra cosa, pots trobar espais per tot arreu, és una altra cosa. Realment el problema és l’organització de l’equip quan no tens la bola. Un exemple: una de les coses que va castigar molt a Valverde és que un dia que estaven jugant amb deu, enlloc de canviar Luis Suárez, canvia Griezmann. Quan tu saps que Griezmann, estigui bé o malament amb la pilota als peus, treballa moltíssim i t’aporta moltíssim en defensa. Quan fas un canvi has de pensar a qui necessites tenir al camp i  no veure’t condicionat per si un jugador té molt pes en el vestidor. Perquè com a entrenador tens un problema si no ets capaç de fer el que toca. Al final, als entrenadors ens paguen per això, per posar o treure als jugadors. Tu ho has de valorar. Tothom critica molt en Griezman, i ho respecto, però defensivament jo crec que Busquets està més que agraït de la feina del francès. Val la pena fixar-s’hi:  no para, corre cap a dintre, després va cap a la banda i hi torna.

“Hi ha tres factors bàsics respecte la possessió: 1) mentre tu la tens, l’altra no la té i no et pot fer mal; 2) en quina zona del camp la tens, i 3) perquè la fas servir. Tu pots tenir molta possessió, però si la tens al teu camp, l’equip contrari està tranquil”

Aquesta feina que molts jugadors fan sense pilota (sigui defensivament o ofensiva) moltes vegades no es reconeix en l’àmbit periodístic i no se li dóna la importància que mereix, ni es valora com a exemple a seguir pels jugadors i jugadores que estan en procés de formació.

Jo recordo una entrevista de fa anys a en Chendo, en la qual li preguntaven si sentia que no es valorava la feina en un equip ple d’estrelles com era el Real Madrid d’aquella època i ell va respondre: “Algú ha de portar els sacs.” Una resposta fantàstica. Nosaltres al Flamengo, teníem a la demarcació de lateral dret a Mateuzinho, un jove que crec que serà el lateral dret de la selecció del brasiler en un futur, i teníem al xilè Mauricio Isla. Tècnicament, Mauricio, era normal, no destacava en aquest aspecte, però físicament tenia una capacitat descomunal per recórrer la banda amunt i avall. Què feia? Doncs doblava 25 vegades al nostre atacant per aquell banda. I jo li deia: “Mauricio, l’Everton no té la passa, eh?” I ell contestava: “És igual. Jo faig la meva feina”. I l’Everton ens deia: “tu saps el que suposa per a mi que en Mauricio em dobli sempre?. Això provoca que el lateral va a tapar-lo i em queda lliure el carril interior perquè jo pugui anar cap a dintre.” Llavors hi ha gent que diu :”perquè hem de tenir jugadors (com Islas), si ha fet  tres centrades i n’ha fet dues de dolents.” El tema periodístic té això, és més fàcil parlar de qui fa gols.

Mira en Pere Pons, està jugant a primer nivell. És una salvatjada el que corre, el que recupera, la capacitat de correcció que té respecte les accions dels seus companys.

És un jugador amb una lectura defensiva extraordinària que va ser importantíssima en l’etapa del Girona

La feina d’en Pere era imprescindible i facilitava la que feien l’Àlex i l’Eloi. La seva velocitat, la seva capacitat de recuperar pilotes donava moltes opcions de poder crear als seus companys del mig del camp. Quan jo entrenava al juvenil B del Girona, ell era cadet i quan necessitava cridar algú per l’equip, sempre el demanava a ell perquè pugés amb nosaltres i em deien: “No t’emportis en Pere!”. Ell i en Teti (que el 2011 malauradament va morir d’un accident de moto), eren els dos mig centres d’aquell equip cadet i tenien uns conceptes defensius molt bons. Això es té o no es té. És molt difícil d’ensenyar aquesta magnífica lectura del joc en defensa. La feina que fan tots els jugadors s’ha de destacar, però la que dels d’aquest perfil també. Mereix que es destaqui en la seva justa mesura, que és molta. Un altra jugador de l’època del Girona que tenia un nivell impressionant en aquesta faceta va ser Pablo Maffeo.

L’etapa del Girona va estar marcada per la utilització del 1-3-5-2, que va donar uns èxits indiscutibles. Però quan els resultats no van ser els esperats una de les crítiques va ser que l’equip no tenia un pla B, una altra proposta.

La gent entén que jugar un sistema és només tenir un pla. Però no és així, un sistema pot ser tan variat!!. Moltes vegades només modificant un jugador, canvia tot. En funció de si jugava Borja o no jugava Borja, jugàvem diferent. El mateix passava amb Stuani.  Vaig llegir una vegada algú que deia que els sistema és només una foto de la disposició de l’equip quan s’ha de fer la sacada des del mig del camp o des de la porteria. A partir d’aquí, tot es mou, tot canvia, t’has d’adaptar. Per això, encara tinguis una idea clara o un sistema, cada partit és diferent. Hi ha moltes variants que hi influeixen: com estan col·locats els rivals, si els jugadors ocupen correctament les zones assignades…

També hi ha moltes vegades que els problemes, les errades, que et porten a encaixar més gols del compte o acumular derrotes no provenen del sistema o la idea de joc, sinó de les errades individuals. Per exemple, al Flamengo ens van començar a fer molts gols, molts. Llavors tu analitzaves els gols i tots naixien d’una errada de centrals en sortida de bola. Una errada en la passada acabava amb la pilota als peus del davanter que generava un 2×1. O una errada en la marca en un córner. Llavors t’adonaves que el 80 per cent dels gols te’ls feien per errades personals. També ens passava que perdíem una bola i el pivot sortia de zona per anar a robar, però no robava, ni feia falta i ens agafen una contra 4×3. Això és errada del pivot i s’ha de treballar amb ell: si surts i no robes, has de fer falta. Si no, no surtis i ens quedem quatre contra quatre i tranquils.

La gent entén que jugar un sistema és només tenir un pla. Però no és així, un sistema pot ser tan variat!!. Moltes vegades només modificant un jugador, canvia tot

Però, al marge de les errades individuals, un sistema pot tenir múltiples variacions  en funció de les característiques dels jugadors. Que et jugui Aday a l’esquerra o ho faci en Carlos Clerc, canvia la manera d’actuar de tot l’equip. Per exemple, si en Carlos rebia pilota a l’espai gairebé sempre acabava centrant i, per tant, l’equip sabia que havia d’avançar línies i anar a apretar per dominar el rebuig i la segona jugada que es pugui generar. En canvi quan hi havia l’Aday, l’equip sap que hi ha moltes opcions que retalli i no acabi centrant. Per tant  no cal apretar cap a dalt, perquè si retalla, l’interior del seu costat ha d’estar obert pe rebre la pilota i iniciar una circulació cap a l’altra banda. Això t’ho modifica tot.  Mira, en futbol, vam comptar una vegada amb l’Emilio, al Girona, que hi ha unes 800 accions en un partit. Això vol dir que tu, com a jugador, estaràs en 800 llocs diferents durant un partit. Però no un sol jugador, sinó els onze. Per tant, si fem una acció, per exemple, quan un jugador està en una zona concreta per centrar, hem d’establir i preveure l’espai que ha d’ocupar cada jugador. Si jo estic aquí o estic allà, ja ho canvia tot. Totalment.

Phil Jackson en el seu llibre fa referència a la filosofia zen i explica la història d’un mestre que feia una xerrada. Al final, un dels oients li va reconèixer al mestre que, malgrat escoltar-lo molta estona, no havia entès res i li va demanar un resum. El mestre li va contestar: “Tot canvia.” Això també passa en el futbol. Hi ha molta gent, molts espais, molta interacció. Mira, quan estudiava la carrera de mestre, tenia un professor anti futbol que deia: “em sap molt greu reconèixer-ho, però per mi el futbol és l’esport més difícil que hi ha de tots. Primera, es juga amb els peus, un part del cos amb la qual no som hàbils per manipular objectes; segona, es juga en un espai immens; tercera, hi ha moltes variables, molts participants, múltiples accions, moltes variacions”. I és així. Jo crec que aquesta dificultat només s’atenua una mica en la pilota parada. Almenys a l’inici. Els que saquem tenim l’avantatge que sabem el que volem fer. Que passi o no passi depèn de moltes coses: de si el bloqueig va bé, si no hi ha cap jugador a l’altre equip que intueix el que volem fer, si hi ha algun rival que s’equivoca i es posa on o toca, etc. Però nosaltres ja tenim aquest avantatge. Si rematem, la jugada d’estratègia està ben feta. Si va dins o no, ja és una altra cosa.

Al camp del Madrid, vam fer tres gols de pilota parada (6-3, 18/03/2018). En un, la jugada va ser una mica embolicada, però en les altres dues va sortir el que vam entrenar. La de l’1-1, per exemple, era una jugada en la qual l’Stuani anava cap al segon pal, després feia una volta, després venia al primer pal i li posàvem per terra, però ell la va demanar al cap. L’Àlex Granell li va posar a mitja alçada i ell va fer una rematada perfecte.

També un altre factor que sempre s’ha de tenir en compte és el factor sort, que és molt important en el futbol. Per exemple, el dia del Lugo. Si estem afortunats en alguna acció puntual pugem a primera una temporada abans del que va acabar passant. Potser no hauria anat bé, com molta gent diu, però el Girona ja hagués estat a primera. Jo vaig pensar en aquell moment: “Jo ja no estaré mai a primera”.

L’etapa més recent a les banquetes l’ha viscut al Flamengo, un dels equips més importants de Sud-amèrica i en l’àmbit mundial. Viure un experiència en un club d’aquest nivell deu impactar.

Per mi ha estat un salt de qualitat impressionant. És un equip tan gran que ells diuen que no són un equip de futbol, sinó que són una nació: 42 milions de seguidors. La veritat és que és una cosa que no t’ho creus. Primer fer el canvi i treballar amb en Dome Torrent i després arribar a un vestidor com aquest és un embat personal i professional molt gran.  L’avantatge que teníem és que en Dome ja ha estat treballant en grans equips, els millors, i que jo ja havia estat a Sevilla, que és un equip top i exigent. A més, Filipe Luís, també em coneixia perquè ja havia jugat contra ell. A més, com a entrenador he treballat un model de joc que està a l’altre costat del qual havia viscut amb Machín, i m’ha enriquit moltíssim. En l’àmbit personal, viure en un país amb una cultura tant diferent de l’europea també ha estat molt important. Veus que el futbol és una passió per ells. A les sis del matí ja hi ha gent a la platja jugant a futbol, a l’hivern d’allà. És tot el dia; pilotes a tot arreu, camp de futbol, arreu; porteries, arreu. És una experiència que es impossible que no et marqui. Són molt de la pilota.

A més, per ells el futbol és exageradament important. Jo recordo que perdíem un partit i un aficionat m’enviava un missatge per Twitter i em deia: “Tu pensa que hi haurà 42 milions de persones que no dormiran avui”.  La pressió és d’aquest nivell. O anar a un restaurant i que algú et vingui a dir alguna cosa, no malament, però tu deixa allà a sobre, saps. També he de dir que el 99 per cent de la gent que vam trobar van ser molt educats, molt agradables, no molesten”. Però ho viuen amb molta passió. Per exemple havíem guanyat 5-2, però tenen aquell sentiment que un equip considerat més fluix t’hagi fet dos gols.

“L’experiència al Flamengo ha estat un salt de qualitat impressionant. És un equip tan gran que ells diuen que no són un equip de futbol, sinó que són una nació: 42 milions de seguidors”

Una llàstima que l’experiència s’acabés de manera tant abrupte i després de només cinc mesos de treball.

A nosaltres ens fan fora després de la derrota per 4-0 contra l’Atlético Mineiro, qje entrenava Jorge Sampaoli. Veníem de perdre 1-4 contra el Sao Paulo de Dani Alves. En aquest últim partit vam fer tres pals: amb el 0-1 en vam fer un i amb el 2-3, un altre. A més, amb el 0-2 vam fallar un penal. A més, amb una possessió del 80 per cert. Vam fer un partit molt seriós, amb els jugadors molt convençut de la nostra manera de jugar. En el partit següent, contra el Mineiro, si guanyàvem ens posàvem líders. Al minut 7 perdíem 2-0. El primer l’encaixem després que el nostre central rellisqui i perdi la bola. Quan m´s estàvem apretant, ens fan el segon en una contra. Nosaltres vam continuar collant-los i tots estàvem convençuts que si marcàvem, guanyàvem el partit. A la mitja part, parlem amb els jugadors, els diem que ho estem fent bé i que hem de continuar fent la mateixa aposta. Sortim, fem un altre pal i ells en una contra fan el 0-2. Que fem nosaltres? Doncs, a seguir buscant el partit i acabem encaixant el quart a l‘últim minut. Podíem haver fet un pas enrere, jugar replegats, buscar una contra i perdre 1-3 . I  estic convençut que si perdrem 1-3 no ens fan fora. Ens fan fora perquè perdem 0-4. La cultura de Brasil és així. O blanc o negre. No hi ha terme mitjà.

No hi va haver la paciència necessària per part de la directiva perquè poguessiu acabar de desenvolupar una proposta que necessita un temps per implementar-la.

I en el nostre cas, a més, ens vam trobar en moltes dificultats, ja des que vam arribar. Els jugadors no havien fet pretemporada i havíem d’afrontar cinc partits en dotze dies. Com que no tenim temps per provar coses i fer canvis, decidim posar els mateixos jugadors que havien jugant i la cosa no va funcionar. En Dome ho va tenir clar: si he de morir ho de fer amb les meves idees. Quan les coses començaven a rutllar, llavors ens va afectar la Covid. Vinga, tots els jugadors fora, només tenim a disposició dos o tres futbolistes del primer equip. Tot i així encadenem dotze partits sense perdre. I després, perdem dos partits i ens fan fora, quan anem primers a la Libertadores, estàvem vius a la copa i a punt del líder a la lliga. Amb tots els entrebancs que havíem tingut, això era un èxit. L’equip ja havia començat a fer tres o quatre partits molt bons. Havíem recuperant jugadors lesionats, entre ells el central internacional Rodrigo Cayo, que va estar un mes i mig lesionat. Fem debutar jugadors joves, comencem a fer gols de pilota parada,.. Estàvem convençuts que tenim clares opcions de guanyar el campionat i ens fan fora. A més, els mateixos periodistes d’allà et comentaven que no s’entenia el perquè d’aquesta decisió. Al final veus que hi ha lluites de poder dins la directiva. És com si en les eleccions del Barça s’haguessin ajuntat els tres candidats, però manés Laporta. I si el que posa en Laporta als altres no els hi va bé, els altres fan pressió per fer-lo fora.

Com és treballar amb en Domènec Torrent, quins aspectes en destacaries?

El primer que vull dir és que es un tipus molt llest. Sap de què va, té molt clares les seves idees. També he comprovat que et dóna molta autonomia. Jo n’he tingut molta, per exemple en el tema de la pilota parada, més que amb en Pablo. En Dome opina, perquè no oblidem que ell en sap molt perquè ho ha fet molt temps, però les xerrades de les accions a pilota parada les feia jo, abans, amb en Pablo no les feia. I el que es molt important és que és bona gent. No només ho predica les coses, sinó que actua en conseqüència. Lexperiència ha estat molt bona  professionalment i també en l’àmbit personal ha funcionat molt bé. De fet, ja m’ha dit que compta amb mi pels propers projectes que li sorgeixin. A més, també em va dir que si em sortia alguna oportunitat per fer de primer entrenador, que no hi havia cap problema, endavant. De fet, en vaig tenir una per anar a l’Índia però la vaig desestimar.

L’experiència amb en Dome ha estat superbé, igual com quan vaig estar amb en Pablo. De fet, el canvi només va ser per motius de fer un salt professional, perquè amb en Pablo anàvem a la Xina i a l’altre costat de la balança hi havia el Flamengo. A aquest fet s’hi va sumar que vaig pensar que era un bon moment per treballar un altra idea futbolística, que estava segur que m’enriquiria.

Suposo que el grau de confiança i de complicitat entre el primer i el segon entrenador ha de ser molt alt.

El que m’agradaria destacar en aquest aspecte, tant d’en Pablo com d’en Dome, és que sempre han volgut que els digui tot el que penso, encara que difereix d’ells. Crec que el segon entrenador no ha de ser un palmero. Jo no ho sóc: si hi ha algun cosa que no m’agrada o no hi estic d’acord, ho dic. I ells m’ho han respectat sempre. A més, parlant del joc, el fet de donar una opinió diferent de la seva els hi pot obrir una perspectiva que pot ser ells en aquells moments no veuen. Quan vaig començar a treballar amb en Dome vaig voler delimitar que volia que fes i que no. I li vaig comentar que li diria tot el que pensava. “És el que vull que facis”, em va dir. “Després ja decidiré jo”. El mateix passava amb en Pablo. Per exemple, jugant amb el Girona a Sòria, estàvem dominant però no havíem pogut marcar i empatàvem 0-0. En Pablo volia fer un canvi i em diu hi posaré tal jugador. Jo li vaig dir que apostava per en Jandro. “Jandro?”, em pregunta. Li dic que sí, que estàvem dominant, que en Jandro tenia una bona última passada, que ens donaria molt amb el seu joc entre línies. “Segur?”, diu. S’ho pensa una mica i decideix fer-me cas. Jandro surt al camp i la primera pilota que toca, la perd i ens fan  l’1-0. En Pablo es gira i em mira com si en volgués matar. Encara sort que a l’últim minut en Jandro, de cap, va fer el gol de l’empat. Tornant al bus li dic al míster que em sabia greu haver-me equivocat. “No, el que m’he equivocat he sigut jo, perquè he estat jo qui ha pres la decisió. Tu has fet la teva feina”. Amb en Dome també he viscut episodis com aquests i aquest tipus de reacció d’un entrenador et donen molta confiança. De fet, jo quan feia de primer entrenador, sempre li deia al meu segon: tu digues tot el que et passi pel cap. I et poden dir coses que tu ni has vist, perquè hi ha tants aspectes per controlar en un partit que no pots seguir-ho tot.

A més, jo sempre dic als tècnics i també , especialment, als jugadors: “Si jo et dic una cosa és perquè vagi bé. No tinc gens d’interès en que tu ho facis malament, ni de fer-te la punyeta. Al contrari, es busca el millor per a tots.”

En algunes ocasions, com a mínim en calent, no deu ser fàcil que ho entenguin.

Recordo quan entrenava al Tordera i el primer partit era un Blanes-Tordera. El Blanes tenia un superequip i al final va pujar. Jo tenia un lateral esquerre que era molt amic del extrem dret del Blanes. De fet, va ser el seu padrí de casament. Durant la setmana li vaig dir: “Vigila diumenge que has de marcar en Tito”. “Tranquil Jordi, que el conec, tranquil”, em deia. Doncs, al primer minut de partit veu la targeta groga per una entrada. Immediatament, Xavi Lozano, l’entrenador del Blanes, deia als seus jugadors: pilotes a en Tito. Jo al minut 10 decideixo canviar al meu lateral. Imaginat, primer partit de lliga, al camp del Blanes, ell era de Blanes i et canvien: em va llançar la samarreta a la cara.  Vam acabar empatant (1-1) i al següent entrenament li vaig explicar que el vaig canviar perquè no podíem arriscar-nos a quedar-nos amb deu. El jugador  ja volia plegar. Es va quedar i va ser el jugador que va jugar més minuts durat la temporada. Però li vaig deixar clar: “Quan faig un canvi jo miro per l’equip.  L’equip necessitava que tu estiguessis fora, perquè a la jugada següent o a l’altra t’haguessin expulsat.”

L’any 2016 afirmaves en una entrevista que volies ser un home de club, fent referència al Girona. En certa manera es pot dir que ja ho ets: 200 partits a la banqueta i un dels actors principals de la millor etapa de la història del Girona.

El Girona és el meu club. De fet, només sóc soci del Girona. Abans ho era d’algun altre club però vaig deixar de ser-ho perquè he vist que un entrenador no pot ser soci del Barça i entrenador a l’Espanyol o a l’inrevés. O ser-ho del Sevilla i entrenar al Betis.

 El carnet del Girona és l’únic que sempre mantindré passi el que passi, si el Girona està a primera i jo també hi estic, també.  Evidentment, en algun moment, m’agradaria retornar al club una mica de tot el que m’ha donat. No sé de quina manera, però n’hi ha moltes. I sempre que l’equip necessiti alguna cosa, jo hi estic obert. De fet, la meva participació en el campus respon a les ganes de col·laborar amb els aspectes de promoció social de l’entitat. En aquest sentit, jo em considero un home de club, perquè al Girona li agraeixo absolutament tot. De fet, quan estàs a fora, sempre estàs pendent dels resultats que ha fet, com ha jugat, quines crítiques hi ha.

El Girona és el meu club. De fet, només sóc soci del Girona. Perquè al Girona li agraeixo absolutament tot i algun dia m’agradaria retornar-li una mica del que m’ha donat. I no estic dient que el retorn sigui com a entrenador, es pot col·laborar de moltes maneres

El cos tècnic del Girona celebrant l’ascens a primera durant la rua pels carrers de Girona.

El possible retorn sempre deu ser present en l’horitzó, no?

Sí, és clar. I no estic dient que el retorn sigui com a entrenador. També pot ser per col·laborar amb el club pel que faci falta. I si més no, com a soci.

Un soci que té el seu seient a tribuna, darrere la banqueta de l’entrenador. La pregunta és metafòrica, ja que amb la pandèmia no es pot anar al camp, però: que es veu ara des de darrere la banqueta?

Crec que el Girona viu un impàs pel qual passen els equips quan hi ha ondulacions de pujades i baixades de rendiment. Ara, a aquest equip, que és molt jove, se li exigeixen uns objectius que són difícils d’assolir. Tots voldríem el Girona una altra vegada a primera. Però al futbol tot té el seu tempo, tot són etapes. I ara el que hem de fer és que aquest equip vagi creixent de mica en mica per tornar a aconseguir està uns anys més a primera, perquè tot sabem que estar a primera és molt complicat i pujar també.

Hi ha molts equips històrics, com el Saragossa, que fa molts anys que estan a segona intentant pujar i no se’n surten, perquè és molt difícil. Per tant, crec que hem d’estar superagraïts d’estar a segona, perquè és futbol professional, i estar molt agraïts d’haver estar a primera. I jo crec que hi tornarem a estar-hi, però no podem tenir pressa. La sort que hem tingut es que en el club s’han estabilitzat unes bases, que el tema econòmic també està estabilitzat. La segona A és un categoria molt complicada i el més important és arribar al tram final amb opcions i de moment hi són. A vegades se senten crítiques sobre el joc de l’equip. Però és que a  segona divisió, compte, eh! En general el futbol és molt resultadista, i a segona això prima molt, i això va contra l’espectacle. A més, ves mirant les plantilles dels altres equips i n’hi ha que Déu n’hi do. Nosaltres tenim nanos que són molt joves. És cert que tenim Stuani, etcètera, però hi ha jugadors molt joves que han d’agafar experiència.

L’arribada al primer equip de jugadors joves procedents dels equips de base és una de les bones noticíes pel present i el futur de l’entitat

A la base fa temps que s’està treballant bé. Per això dic que es molt important aquesta consolidació que ha fet el club.  Per tant hem de tenir paciència. Nosaltres no serem un equip punter mai de primera divisió, però hauríem d’aspirar a pujar, estar-hi el màxim temps possible i si algun any és baixa, tenir la suficient calma per evitar que la caiguda no sigui més avall. Perquè després veus clubs històrics que han estat molt temps a baix. És important fer les coses ben fetes. L’aprenentatge que ha de fer l’afició del Girona és el de saber gaudir d’això i estar amb l’equip. Jo entenc a l’aficionat i el fet que sigui exigent, però és que tot costa molt. A vegades les setmanes són complicades amb baixes, trams de calendaris durs i els entrenadors han de gestionar la plantilla pensant en un objectiu a llarg termini. Repeteixo, hem de ser conscients que som un equip que estem a l’elit, que vam pujar, i que ens mantenim a segona A, moltes vegades amb patiment, però ara que tenim aquesta estabilitat, hem de tenir tranquil·litat.

“Jo entenc a l’aficionat del Girona i el fet que sigui exigent, però és que tot costa molt. A tots ens agradaria que l’equip estigués a primera, però tots també sabem la dificultat que suposa pujar. Hem de tenir paciència”

Després de l’experiència al Flamengo, com i on visualitza el seu futur professional?

El futur més immediat és que aquest estiu en Dome em truqui i em digui; anem aquí o anem allà. Sé que hi ha en coses, però en temps de pandèmia les coses van molt lentes, els clubs potser no poden assumir quatre o cinc persones d’un cos tècnic, com passava abans. On serà?, no ho sé. S’ha parlat del Celtic de Glasgow. També sé que abans de la pandèmia anar al Japó era un opció bona, però ara han tancat fronteres i no s’hi pot anar. I el futur a llarg termini, potser passa per fer el pas a primer entrenador. M’agradaria. El passat gener em va sortir una oferta per anar a l’Índia, però vaig considerar que no era el moment. Potser m’agradaria intentar-ho d’aquí a uns anys. Però mai se sap com anirà tot d’aquí a uns anys. De fet, la posició de segon és millor que la de primer. L’única diferència que hi ha és el sou, que hi ha un escaló molt gran. Però el primer entrenador, té molta responsabilitat, molts maldecaps. Penso que ara l’entrenador de futbol és el capità d’un transatlàntic. Ell diu, la ruta és aquesta, ha de coordinar un grup de treball, i té molta  pressió: han de prendre les decisions finals i fer front a la pressió dels mitjans, se’ls hi exigeix discurs. Ara el discurs forma part de la feina. La televisió té el seu pes. Al final, ja veuràs com s’acabarà fent una parada en els últims minuts com es fa en el bàsquet, per exemple.