«De col·legial vaig ser futbolista. Jugava de mig centre i he bufat molt al Camp de Març de Girona davant dels plàtans de la Devesa». A pesar d’aquests primers tocs de joventut, l’interès de Josep Pla pel futbol va ser escàs. Tot i això, va escriure més d’un text sobre aquest esport. Un dels més irònics va ser el que va titular Sobre el futbol i que trobareu al volum XXIV de l’obra completa. En aquest text l’escriptor de Llofriu manifesta la seva incomprensió pel desmesurat interès que desperta aquest joc entre la gent. «Mentre he viscut al país, de la cosa que he sentit a parlar més copiosament ha estat de futbol (…). En un moment en vaig quedar tan saturat que vaig decidir fer-hi una creu». També mostra la seva visita a un camp de futbol, en aquest cas el de les Corts. En el partit es va avorrir de mala manera, tot i això, es va sentir fascinat per l’estadi, per l’elegància de la gent, per l’organització d’aquelles seixanta mil persones a les seves localitats i el fascina «El perfum de tabac de l’Havana que flota» a l’ambient. Del partit en va destacar que tot i que el jugaven els millors jugadors, aquests jugaren molt malament. «Fou un partit ridícul perquè no tingué cap mena d’organicitat».

A l’article Espectacles futbolístics de masses que trobem al volum Les Hores (XX de la seva Obra Completa), descriu una visita al Camp Nou amb més detalls. Aquell dia se sent compungit per unes grades plenes amb «cent deu mil éssers humans, una enorme massa formiguejant convertida en una borrositat de color amarronat. (…) Per fortuna, sobre l’espai verd aparegueren els jugadors, que posaren sobre l’herba el gust del moviment i el color». El problema de Pla, un individualista confés, era la seva incapacitat per trobar-se «enmig d’una massa de cent deu mil persones invisibles, quin horror Déu meu!». Era el partit de 1960 entre el FC Barcelona i el Real Madrid, la lluita entre Di Stéfano i Puskas contra Kocsis i Suárez. A Puskas, Pla ja l’havia vist jugar a Berna durant l’Olimpíada. Kocksis, un enorme rematador, el defineix com «un jugador clàssic a la manera estrictament anglesa». Suárez era per ell un jugador espanyol d’un sentit individualista-vedetista. Aquell matx el va guanyar el Madrid.

En el mateix article recorda el partit de 1954 entre l’Atlètic de Bilbao i el Barcelona. Dedueixo que és el mateix que va descriure al text que hem citat anteriorment. Aquell dia, des de les primeres files del gol sud, Pla es va fascinar pels cigars cubans dels aficionats i va veure jugar a Kubala. «N’havia sentit a parlar tant, al matí a la tarda i a la nit, en el meu poble natal, que em va semblar que la meva obligació, curiós com soc de les coses del país, era d’entrar al ramat».

La relació de l’escriptor de Llofriu amb el futbol no acaba aquí. Si llegiu les fabuloses memòries d’Armand Carabén, antic gerent del FC Barcelona i artífex del fitxatge de Cruyff, Catalunya més que un club, hi trobareu un episodi sensacional on el directiu anuncia a Pla que han aconseguit firmar a Johan. L’escriptor li diu: «aquest home no farà res de bo, no veu que està acostumat a la mantega i al menjar lleuger, l’oli i els fregits d’aquí li destrossaran l’estómac i no podrà córrer». Per sort, s’equivocava. Mesos després, Carabén, la seva esposa Marjolijn Van der Meer i l’escriptor van anar a Camp Nou a veure debutar a l’holandès volador en un partit contra l’Atlètico de Madrid. A la seva secció Calendario sin fechas de la revista Destino del 2 de febrer de 1974 en va escriure una sensacional crònica que va titular, Los goles del jugador Cruyff. A l’article anota que ell és el primer cop que assisteix un partit de nit, sense llum natural. Tots els presents eren al camp per veure a Cruyff, però ell va ser incapaç de reconèixer-lo fins que Carabén li va dir que era el que portava el nou a l’esquena. Pla destaca que en els anys anteriors «guanyava sempre el Madrid i era avorridíssim» i va veure en Cruyff la manera de trencar aquella tendència i apujar l’interès per «el futbol peninsular». En el transcurs del partit va admirar l’actuació del «jugador Cruyff» i en va destacar els dots d’observació constant, la seva «admirable decisió de no fer coses inútils, genials forassenyades» i sobretot el fet de ser una «gran vedet, però a diferència del que solen ser aquesta classe de tipus és una vedet més unitiva que separativa». Totes les observacions semblen més que raonables i defineixen bastant bé el que va ser Cruyff com a jugador i com a entrenador.

Aquell dia va marcar un gol estratosfèric, que Pla no va veure, estava distret. A un bar de l’estadi el va comentar amb un altre espectador.

• Vostè ha vist el gol?
• No senyor, i vostè?
• Jo tampoc, però l’ha fet. Diuen que l’ha fet amb el teló
• És igual, l’important és haver-lo fet

L’endemà un diari deia amb lletres molt grans que el gol faria història. Era el gol que va fer volant, amb el teló i mig d’esquena a la porteria que encara avui no parem de recordar. Una iconografia eterna. Una llàstima que Josep Pla no veiés, m’hauria agradat llegir com el meu escriptor preferit descrivia una obra mestra del meu gran ídol futbolístic.