“El futbol és, després de la literatura i l’eros, el plaer més gran del món”, aquesta frase és de Pier Paolo Pasolini, el director de cinema, l’escriptor, el columnista, el comunista, el catòlic i l’homosexual, un personatge odiat pels seus, a causa del seu caràcter díscol, i per tota la Itàlia conservadora per les seves idees i plantejaments. Amb les seves novel·les, pel·lícules, textos va demostrar ser un dels més grans artistes i pensadors de la postguerra. Va escriure sobre molts temes en les seves columnes periodístiques, un gènere en el qual també va excel·lir, però un dels més recordats avui són els seus articles sobre esport i sobretot els que va publicar a diaris com l’Unità, Il Giorno o Il caos sobre el futbol del qual en va ser un gran teoritzador, El va definir, de manera sàvia, com un llenguatge, un sistema de signes, semblant a l’escrit i o al parlat. Els parlants del llenguatge són els jugadors i els espectadors els desxifradors. Qui no coneix el codi del futbol no pot comprendre el significat de les paraules, ni el sentit global del discurs. Com tot llenguatge, hi ha qui l’expressa en prosa i altra gent que ho fa en poesia. A partir d’aquest concepte, realitzava una meravellosa taxonomia de jugadors segons si aquests eren poetes o prosistes. Per ell Riva, llegendari davanter centre del Càller, era un poeta, en canvi, Rivera, el migcampista del Milan dels seixanta, i Mazzola, l’atacant del gran Inter, eren uns prosistes, considerava que Corso, jugador de l’Inter i del Gènova, era un poeta maleït. Seguint aquesta classificació, seria fantàstic pensar i catalogar quins jugadors d’avui serien poetes, prosistes, escriptors maleïts i fins i tot autors de best-sellers. Aquesta manera de veure el futbol el va convertir en un alternatiu de l’època, un individu que es va allunyar de tots aquells que repudiaven el futbol considerant-lo un primitiu espectacle dedicat a idiotitzar les masses. “El futbol és universal perquè l’estupidesa és universal”, deia Jorge Luís Borges, contra això, els articles de Pasolini, uns textos argumentats que demostraven que el futbol era una manifestació cultural.

A banda d’escriure i conformar tot aquest corpus doctrinal i intel·lectual, també va ser un gran aficionat Bologna Football Club. Quan va viure a la capital d’Itàlia també va assistir a alguns derbis entre la Lazio i l’AC Roma. Anava al camp amb l’escriptor Alberto Moravia. Tenia una gran afició per la tertúlia esportiva i no era estrany veure’l a restaurants fent sobretaula i parlant de futbol o de boxa, una altra de les seves grans passions. Va ser també jugador, destacava per la seva entrega i el seu bon estat físic i acostumava a jugar per la banda, intueixo que amb predilecció per arrencar des de l’esquerra. Mai va passar de ser un amateur, però, tot i això, va jugar un partit que ha passat als annals de la història. El març de 1975, rodava una de les pel·lícules més controvertides de la seva filmografia, Salò o le 120 giornate di Sodoma, una cinta que mostra com dos nois presoners són sotmesos a vexacions per part dels seus captors, a través de la representació dels més baixos instints sexuals el film volia ser una metàfora del feixisme. El rodatge va resultar ser molt dur i Pasolini va entrar en un moment de decaïment. Per aixecar els ànims del realitzador, el seu equip va organitzar un partit a l’ Ennio Tardini de Parma entre l’equip de rodatge de Salo i el de Novecento de Bernardo Bertolucci, que aquells dies també treballaven a prop d’allà en la que seria una de les seves millors pel·lícules. Pasolini es va vestir de curt, i va capitanejar el seu equip que va entrar al camp vestit amb els colors de l’uniforme vermell i blau del Bolonya. Bertolucci es va quedar a la grada veient com el seu equip de hippies escabellats i vestits amb robes estranyes i psicodèliques guanyava 5 a 2. Diuen les males llengües que Pier Paolo va abandonar el camp visiblement enfadat i sense saludar al seu col·lega. No li va agradar el resultat ni la frivolitat en què el rival va afrontar el partit. Bertolucci, el seu antic ajudant de direcció, va notar una gran satisfacció en aquella victòria, no li havien agradat gens les opinions que el seu company d’ofici havia verbalitzat contra el seu gran èxit L’últim tango a París. Fos com fos, Pasolini va demostrar amb aquell gest de menyspreu que era un autèntic Tifoso, tots els fanàtics del futbol, més intel·lectuals o menys, patim del mateix mal: no sabem veure perdre al nostre equip.