Fever Pitch (Febre a les grades) és un llibre que Nick Hornby va escriure l’any 1992. Va ser un èxit esclatant. Només al Regne Unit va vendre més d’un milió de còpies. Els anys l’han consolidat com un dels millors llibres sobre futbol de tots els temps. Al meu entendre hi ha diversos motius que converteixen aquesta crònica autobiogràfica de la passió futbolística de l’autor en un autèntic clàssic modern: la primera és precisament el seu caràcter autobiogràfic i la sensació de confessió i sinceritat que traspua el text. Ens mostra sense rubor com el futbol, més concretament l’Arsenal FC, van ocupar un espai central en l’existència de l’escriptor i com tot gravitava al voltant del seu club. Va començar a organitzar la seva vida per temporades en lloc de fer-ho per anys naturals, va deixar d’anar a casaments d’amics seus per no perdre’s un partit, i va fer que tota la seva família també tingués unes rutines absolutament condicionades pel futbol. Una altra raó que fa que aquest llibre sigui esplèndid i ens ajudi a entendre la passió de l’autor pel seu club és l’estructura en capítols cronològics referents sempre a un partit de l’Arsenal (transcendent o no, això no té importància). Aquesta estructura és una manera molt hàbil d’embolcallar el lector en l’obsessió pel futbol que va viure l’autor durant aquells anys. La tercera de les qualitats és la manera com l’autor aprofita la seva passió per explicar la vida d’un jove anglès als anys setanta. Ho fa des d’un punt de vista crític amb el futbol i els seus excessos, però alhora mostra la seva incapacitat per explicar el perquè de la seva fidelitat extrema a un club que en aquells moments es definia pel seu mal joc i per la decepció constant. El llibre té dos possibles lectors, aquells (en els quals m’incloc jo) que se senten totalment identificats en les tres-centes pàgines del llibre i també per aquells que tinguin interès per entendre com algú, aparentment seriós i educat, es pot convertir durant noranta-cinc minuts en tot el contrari d’un adult responsable.

Aquest dietari, autobiografia, crònica… és igual, aquí les taxonomies no són importants, va ser adaptat al cinema l’any 1997. El guió el va escriure el mateix Hornby (que també hi apareix a la cinta en un petit cameo), la va dirigir David Evans i la van interpretar Colin Firth i Ruth Gemmell. Al film de manera intel·ligent Hornby s’inventa una història d’amor entre un professor de literatura fanàtic de l’Arsenal (alter ego seu) i una companya de claustre amb un caràcter i unes aficions oposades. A partir d’aquí, avança la trama, ho fa amb el leitmotiv de «és difícil estimar una dona quan s’adoren onze homes». La pel·lícula és àgil, entretinguda i mostra l’esperit del llibre. Hi ha una seqüència fantàstica en la qual el protagonista i el seu company de fatigues a Highbury es llencen contra l’estora de davant del sofà, abraçats, mirant el televisor de cua d’ull i amb la cara desencaixada celebrant el gol de Michael Thomas a Anfield que li donarà de nou una lliga a l’Arsenal. Al següent pla veiem a Sarah, passeja pels voltants de l’estadi dels «gunners», quan de sobte, la gent omple els carrers celebrant la victòria i ella es veu embolcallada pels aficionats i la seva felicitat, mentre sona Bright Side of the Road de Van Morrison. Una manera fantàstica de traslladar a la pantalla aquella felicitat absoluta que dona el futbol. I aquí tenim a darrera lliçó del llibre de Hornby: potser la nostra fidelitat obsessiva no és tant a uns colors, a una samarreta, a uns jugadors o a un estadi sinó a un «nosaltres», a una comunitat de patidors que cada quinze dies ens veiem les cares al camp. Som lleials a la tribu.

Segons sembla, Hornby continua anant a l’Emirates Stadium, però ara s’ho pren amb més calma. Ah, i per cert, em deixava el darrer motiu pel qual el llibre és un clàssic modern, perquè com tot el que publica Hornby, està molt ben escrit.