No fa falta voltar gaire per camps on s’han disputat partits de futbol-7 per sentir com algun familiar o acompanyant del jugador comenta frases del tipus: “Tranquil, que quan l’entrenador us posi a tots a la posició que ha de jugar cada un la cosa ja anirà bé.” Retinguem el missatge i avaluem quins possibles efectes pot tenir sobre els receptors.

Un d’ells seria la possibilitat d’anul·lar el creixement necessari del sentit de la responsabilitat (i dic responsabilitat en el seu sentit de crítica positiva, no de culpa!) que han d’experimentar els nens en tots els camps de la seva vida. Sense tenir consciència del que li falta millorar (partim de la base que s’ha atribuït les seves possibles mancances a una mala decisió del tècnic), es dificulta la possibilitat de progrés. Per tant, estem inhibint un aspecte clau per a la seva formació.

També pot generar una falta de confiança cap al tècnic que, en aquestes edats (fins als dotze anys), busca que els joves jugadors coneguin, com a mínim, tres posicions, perquè és important per assolir una interpretació tan integral com és possible del joc. Una falta de confiança que acaba minant la credibilitat de la persona que ha d’exercir el lideratge del grup, posa pals a les rodes i provoca que al final de la temporada, més enllà dels resultats, els jugadors no hagin estat predisposats a assimilar els conceptes que necessiten per sentir-se més segurs i amb més recursos al terreny de joc.

Finalment, si els entrenadors fan cas de l’afirmació que suscita l’article, ens trobaríem amb futbolistes que, des del sis anys, s’ha passat sis temporades fent, posem per cas, de lateral, sense tastar cap més posició, vivint en una enganyosa zona de confort, sense la possibilitat de desenvolupar talents que poden estar ocults, però latents. Jugadors als quals, en molts casos, els costarà valorar amb exactitud la dificultat de la feina que fan els seus companys perquè no l’han hagut de fer mai. Jugadors que, quan el club fitxi un lateral millor que ells, no tindran cap més sortida (bé, sí, lamentablement el més segur és que sigui la banqueta), senzillament perquè ningú li ha activat els mecanismes per jugar en una altra posició. I si formem aquest tipus de jugadors, ens resultarà molt difícil teixir una empatia futbolística entre ells per forjar un veritable esperit d’equip, de grup.

Ja ho va dir Simeone: “Cada dia costa més en el futbol trobar jugadors que juguin en equip. Nosaltres ho estem fent.” Perquè, no ens enganyem, de l’actitud que es prengui des de la base de la piràmide dependrà que es generi un perfil concret de jugadors i s’inculqui una visió determinada del joc. Si es busca només guanyar, que tots els jugadors estiguin tranquils a la seva zona de confort i tenir content tot l’entorn, l’entrenador viurà tranquil, però estarà tancant moltes portes amb vista al futur dels seus joves jugadors.