S’acostumen a recordar  els porters més pels seus errors que pels seus encerts. Recordem la mala nit de Ramallets a Basilea, recordem quan Arconada va ajudar a ser encara més gran a Platini, com Loris Karius demanava perdó a l’afició del Liverpool després dels dos errors seus en els gols del Madrid a la final de Kíev o el nom de Barbosa, el negre porter que no va aturar el xut de Ghiggia que suposava el segon gol d’Uruguai aquella nit del “Maracanazo”. Tot  això,  hi ha  casos on és el record dels encerts el que perviu en els temps, un gran exemple el trobem en Platko, el porter del qual en van cantar les gestes dos grans poetes, Alberti i Sindreu. Les gestes del “Sardinero” que el van fer immortal.

Platko va ser un porter del FC Barcelona. Hi va jugar entre els anys 1923 i 1932. L’anomenaven l’Os i va ser fitxat del MTK hongarès després que aquest equip jugués dos partits amistosos contra el Barça i no fossin capaços de fer-li cap gol. Aquell havia de ser el porter que substituís a Zamora, que havia retornat a l’Espanyol, i així va ser com la directiva li va oferir un contracte. Al Barça va guanyar sis campionats de Catalunya, tres copes d’Espanya i una lliga espanyola. Però la seva gran gesta la va protagonitzar el 28 de maig de l’any 1928 a Santander, al camp de “el Sardinero”. Aquell dia 45.000 persones vam veure el primer partit de la final de copa entre el Barça i la Real Sociedad. El camp enfangat i la força dels bascos van convertir el partit en una guerra i va ser en una acció del porter hongarès amb Cholin (davanter guipuscoà) quan l’Os va caure lesionat. Va evitar el gol, però també va haver de ser retirat del camp. Una estona després va tornar a jugar amb sis punts de sutura i la vacuna de la tetànica posada. Va sortir i va permetre que el partit acabés amb empatat amb una colossal actuació. Els gols els marcaren Samitier i Mariscal. Piera i «Kiriki» van ser els autors dels gols del partit de desempat del 22 de maig. El resultat va provocar que hi hagués un tercer enfrontament que el Barça va guanyar per 3 a 1 amb gols de Samitier, Arocha i Sastre, Zaldúa va marcar pels bascos. Aquells partits Platko no va jugar per la lesió. Llorens en va ser el porter, però les lloes de la final van ser totes per l’actitud de l’hongarès. Aquell dia al camp hi havia Rafael Alberti. Estava escrivint un llibre a Santander, a casa del també escriptor José María de Cossío gran aficionat al futbol, tots van anar a veure el partit. Alberti va quedar estupefacte amb l’actuació de Platko, amb l’èpica de la duresa del matx i sobretot amb la “resurrecció” que va protagonitzar, tal va ser l’admiració que li va dedicar una oda immortal que acaba amb els versos “¡Oh, Platko, Platko, Platko/ tú, tan lejos de Hungría! ¿Qué mar hubiera sido capaz de no llorarte?/Nadie, nadie se olvida/no, nadie, nadie, nadie. »

cal·ligrama poeètic esportiu sobre futbol

Paret mitgera amb un cal·ligrama esportiu sobre futbol fet pel periodista i poeta Carles Sindreu als anys 20 i que es troba a prop del Camp Nou.

Desconec si Carles Sindreu, poeta i periodista, també gran impulsor dels moviments d’avantguarda dels anys vint a Catalunya, va ser part dels tres mil catalans que aquell dia hi havia a Santander. Sindreu publicava a la premsa esportiva cal·ligrames, normalment dedicats al tenis i alguns al futbol. El més cèlebre va ser un homenatge a Platko. Aquest apareix en el seu llibre «Radiacions i poemes» i el va titular «Futbol». «Amb el llavi esquinçat», «ara un porter ha blocat» escrit amb un arc que representa l’hongarès estirant-se per aturar una pilota. El cal·ligramael podeu veure en un moral en una paret de la travessera de les Corts 72. Es va inaugurar l’any 2009 en un projecte per recuperar parets mitgeres impulsades per l’Ajuntament de Barcelona.

Franz Platko va abandonar el Barça l’any 1930. Més tard en fou entrenador durant dues etapes. Va jugar en vuit equips i en va dirigir quinze. El darrer va ser el San Luis de Quillota, abans va entrenar a Colo-Colo, a Boca, a River, a diversos equips francesos i a la selecció xilena. A Xile hi va morir l’any 1983, malalt i arruïnat. Les seves restes van acabar en un espai comú del cementiri de Santiago. El 2015 van ser localitzades i es van traslladar al mausoleu dels grans de Colo-Colo, es va posar fi a un oblit immerescut. Ni tan sols les lloes dels poetes van poder impedir la desmemòria cap a l’Os, enterrat sense làpida ni record durant trenta-dos anys. Recordem i lloem els mites perquè com deia Serrat són els que «han fet brilli el sol del nostre futbol de cada dia».