No hi ha massa casos com el de Vinnie Jones, jugadors que un cop acabada la carrera es
dediquin al món de la interpretació, potser un altre exemple seria Eric Cantona del qual
podem parlar en un altre article. Jones va començar al futbol amateur, al Wealdstone
Football Club en el qual va jugar dues temporades. En aquella època compaginava
entrenaments i partits amb la seva feina com a paleta. Anys més tard li va arribar la
possibilitat de firmar per l’IFK Holmsund suec, aquell mateix any fitxa pel Wimbledon. Allà
es convertirà en un autèntic ídol per als aficionats “dons”, liderarà una de les millors etapes
de la història del club i es donarà a conèixer com un dels jugadors més agressius de la
història del futbol. De fet, quan el diari The Times va publicar una llista amb el rànquing dels
jugadors més agressius de la història, a Vinnie va deixar-lo fora de concurs entenent que el
que ell feia traspassava tots els límits imaginables. Es fa difícil resumir les topades de Jones
durant aquells anys, va agafar dels testicles Gascoigne, va amenaçar Gullit de penjar-lo del
travesser amb les seves pròpies trenes i va pràcticament retirar del futbol Gary Stevens del
Tottenham Hotspur en una entrada criminal en què quasi lesiona el seu company John
Fashanu. Aquests només són tres exemples del que era capaç de fer.

El Wimbledon va ser durant aquells anys l’equip britànic més odiat, eren el paradigma del
kick and rush, se’ls coneixia com a The Crazy Gang i d’ells es deia que eren l’únic equip de la
història en què els hooligans eren els mateixos jugadors. Més enllà de Vinnie, aquell equip
tenia jugadors com Dennis Wise, Dave Beasant, John Fashanu o Lawrie Sanchez, aquest
darrer va ser l’autor del gol a la final de l’FA Cup de 1988 a Wembley contra el Liverpool de
Bruce Grobbelaar, John Barnes, Peter Beardsley i John Aldridge. Curiosament, Jones ha
reconegut diverses vegades que el dia abans la majoria de la plantilla s’havia emborratxat en
un pub proper a l’hotel de concentració. Després d’aquells anys a Londres, Vinnie Jones va
fitxar pel Leeds, el Sheffield United i el Chelsea per retornar després al Wimbledon i acabar
la seva carrera al Queens Park Rangers. Va ser internacional per Gal·les aprofitant que la
seva àvia materna era gal·lesa. La seva carrera es resumeix en 386 partits, 33 gols, una FA
Cup, dotze expulsions i fins fa poc tenia el rècord de la més ràpida de la història, tretze
segons va durar al camp. Todibo, l’ex del FC Barcelona, va superar-lo en trigar només nou
segons a veure la vermella.

L’any 1992 va comercialitzar un vídeo, Soccer’s hard men, en el qual explicava amb tot tipus
de detalls com agredir un contrari. Per aquest vídeo va ser multat, però, per contra, va
obtenir un gran èxit i va ser la seva primera entrada en el món audiovisual. L’any 1998 Guy
Ritchie li va oferir el paper del sicari Big Chris a Lock and stock. Per aquest paper va rebre
l’Empire al millor actor revelació. L’any 2000 va interpretar Bullet-Tooth Tony a Snatch, un
altre film dirigit per Guy Ritchie i en el qual va compartir repartiment amb Jason Statham,
Brad Pitt i Benicio del Toro. La seva carrera va seguir i va compartir rodatges amb Angelina
Jolie i Nicholas Cage a 60 seconds; va interpretar un futbolista que entra a presó a Mean
machine de Barry Skolnick. L’any 2013 va treballar amb Stallone i Schwarzeneger a Escape
plan i amb Steven Seagal a Absolution. Vinnie també va intervenir a Xmen i a sèries
televisives com Arrow i NCIS. El seu ídol és Robert de Niro i ha afirmat moltes vegades que
li agradaria guanyar un Oscar, de moment tant en el futbol com al cinema ha quedat relegat
a un tipus dur i agressiu i no ha pogut participar en un paper més matisat i profund, és
estrany, i més si tenim en compte que afirma d’ell mateix que és «la persona més agradable
que coneix», i potser és cert, m’agradaria conèixer-lo per poder-ho comprovar.