ENTREVISTA A MARTA ALEMANY. PORTERA DEL GALLOS QUERÉTARO DE MÈXIC.

“Crec que tinc esperit de líder i intento ser-ho a través de l’actitud”

Marta Alemany (Palafrugell, 1998) va començar a practicar el futbol amb quatre anys al Mont-ras i vint anys després està plenament consolidada com a jugadora professional a la porteria del Gallos de Querétaro de la lliga mexicana femenina. Durant aquestes dues dècades la portera baix-empordanesa ha pogut comprovar que la resiliència i la disciplina del treball són fonamentals per aconseguir els objectius, com ara ser subcampiona del món sub-17 (2014) i també d’Europa sub-17 (2013) amb la selecció espanyola i fitxar pel Barcelona B (2014-15), després d’una llarga etapa formativa a l’Estartit. Però a l’estiu del 2015 va prendre la decisió de deixar el FC Barcelona B per prioritzar els estudis, ja que se li feia molt difícil poder-los compaginar amb els desplaçaments per entrenar. Malgrat tot, no es va desvincular del futbol i el va continuar practicant al Monells. Però com diuen, quan una porta es tanca se’n obra una altra i la que es va obrir la va conduir cap als Estats Units, gràcies als estudis. Una beca d’atleta estudiant li va permetre formar-se i competir prop de Nova York, al Monroe College. Allà, lluny de casa, va posar a prova, amb èxit, la seva capacitat d’adaptació a un nou entorn, la constància i la fortalesa. Unes habilitats que li van permetre superar una lesió de creuats i menisc, per acabar convertint-se en una peça clau per guanyar el títol nacional de la National Junior College Athletic Association (NJCAA), ja que la van escollir com a MVP defensiva del campionat i va formar part del millor onze de la temporada 2018. La dura etapa de la Covid la va viure durant la seva estada a la Universitat de Long Beach State (Califòrnia), on es va treure el màster en gestió esportiva. Va ser durant l’aturada que va tenir clar que volia ser futbolista professional. Una carrera que va començar l’any passat amb el Querétaro FC a la lliga mexicana, on està plenament consolidada i on se sent molt a gust.

Després de jugar en equips mixtos amb el Mont-ras des de ben petita, es va incorporar a l’equip referent del futbol femení a les comarques gironines, l’Estartit. Què en recorda d’aquella etapa de set anys?

Vaig créixer moltíssim, com a persona i com a jugadora. A més, me’nre cordo que vaig gaudir molt el futbol i vaig passar-m’ho bé amb les companyes. I també que entrenàvem fort i  es coneixences que hi vagi fer, perquè una part important del futbol són les relacions personals i algunes de les persones que vaig conèixer en l’etapa de l’Estartit han estat i són fonamentals a la meva vida, com per exemple, l’Alfonso Trigo, que encara és el meu entrenador de porters. 

I després va venir el salt al FC Barcelona B.

Estar al Barça és impressionant. Em va agradar molt el grau de professionalitat i també en l’àmbit organitzatiu. Estàs en el millor club del món i es nota tant quan estàs dins del camp, com fora del terreny de joc. Però crec que no va ser el millor any per estar-hi, perquè estava estudiant el batxillerat i era molt difícil compaginar bé i això va fer que no m’ho passés gens bé. Jo recordo que acabava les classes de batxillerat a les dues de la tarda, després anava a repàs d’anglès i cap allà dos quarts de cinc, les cinc agafava el bus per anar a Cassà de la Selva. Allà em trobava amb una altra companya i  a quarts de set sortíem cap a Barcelona per arribar-hi  abans de dos quarts de nou, que era l’hora que començava l’entrenament. Llavors entrenàvem fins a quarts d’onze i arribava a casa cap allà a la una de la matinada. És veritat que el Barça em va facilitar, fins i tot, no anar un dia a l’entrenament. Eren tres dies i me’n van treure un amb la condició que jo entrenés a Palafrugell amb el meu entrenador de porteres. Però així i tot continuo pensant que no va ser l’any adequat per mi per estar el Barça perquè ho havia de compaginar amb els estudis. A casa meva sempre m’han inculcat que els estudis van a davant de tot, i ho vaig haver de deixar perquè no m’anava bé el batxillerat. I vaig anar a jugar al Monells.

Aquesta priorització dels estudis la va fer decidir a anar als Estats Units compaginant l’educació i el futbol. Què li han aportat els anys que ha  passat, primer a  Nova York i després a Califòrnia, en l’àmbit esportiu i personal?

És que oportunitats com les d’anar a estudiar i practicar esports als Estats Units no les tens cada dia.Tenia divuit anys i quan li vaig dir al meu pare que hi havia la possibilitat d’anar-hi estudiant la carrera i jugar a futbol amb una beca que m’ho cobria tot, ell l’únic que em va dir va ser que trens com aquests només passen una vegada. Li vaig fer cas i al cap de dos mesos vaig marxar cap allà: vida nova, gent nova, estudiar i comunicar-te en una altra llengua… Jo pensava que em seria molt més difícil del que va ser. Però l’experiència em va servir per adonar-me que sóc una persona que tinc la capacitat d’adaptar-me als llocs, sense queixar-me. Em van marcar moltíssim les persones d’arreu del món que hi vaig conèixer i amb les quals vam fer pinya. Això fa que no et sentis tan sola. Pel que fa als entrenaments, també eren totalment diferents. Allà vaig començar a fer gimnàs, cosa que mai ho havia fet. Als Estats Units el gimnàs el tenen com una forma de vida. Has d’estar bé físicament i això també em va fer canviar molt la meva mentalitat.

QUALITATS COM A PORTERA. “Parlo molt tant dins com a fora del camp. Sempre m’agrada mantenir una bona comunicació amb les meves companyes, guiar-les. Una altre punt fort crec que és el joc de peus”

EXPERIÈNCIA A QUERÉTARO. “És molt positiva, hi estic molt bé a Mèxic. La veritat és que penso que he anat a parar al lloc que em tocava”

A part dels entrenaments, en l’àmbit futbolístic va viure les dues cares de l’esport: una lesió i un títol.

Al segon any a Monroe em vaig lesionar i sempre es van portar molt bé amb mi, com a tots els llocs on he estat. Jo crec que hi fa molt el fet que si tu et comportes bé, fas les coses bé, ells t’ho retornen i es comporten bé amb tú. Ho dic perquè tu quan vas als Estats Units i tens la beca d’student athlete has de fer les dues coses. Aquell any jo hauria estat fora completament, però em van dir que, com que em consideraven una persona  amb un comportament exemplar tant dins com fora del camp, em pagarien els estudis tot l’any. Llavors vaig poder estar tot aquell període recuperant-me i estudiant, perquè em van donar la beca. Un cop superada la lesió, el tercer any va anar molt bé: vaig acabar els estudis i vam guanyar el títol de campiones nacionals de la Divisió I de la National Junior College Athletic Association. Estava molt contenta, molt feliç. Llavors quan acabes el College tens l’opció de fer un màster. Vaig enviar vídeos a universitats, també hi havia observadors que havien seguit el torneig i vaig tenir ofertes de diferents universitats dels Estats Units, entre elles la de Long Beach State. Els vaig anar a visitar, a Califòrnia, i vaig quedar impressionada amb les instal·lacions. A més, també em va fer decantar el clima, per què passava d’un extrem a l’altre: d’un lloc fred, que no convida massa a sortir, a un altre de platja, on es fa fosc més tard, que és el que estava més acostumada. Vaig acabar el màster amb un any i mig i també vaig treballar per la universitat en la logística per a esdeveniments esportius. Tot va anar molt bé i, igual que a Nova York, em vaig integrar molt bé, però llavors va arribar la Covid.

Com va viure aquesta situació, com la va afrontar?

Tenia dues opcions: o tornar a casa, perquè la universitat estava tancada i els estudis eren en línia, o quedar-me allà. Vaig optar per la segona. M’havia d’espavilar perquè havia de buscar la manera de tenir ingressos i afortunadament ho vaig aconseguir fent d’entrenadora de futbol, a través del que en aquells moments era la meva parella. Ella era professor de tenis, ens vam conèixer el mateix març del 2020, vivíem en el mateix condomini i al cap de dos mesos vam anar a viure plegats. Ell feia classes de tenis i alguns dels seus alumnes tenien germanes que jugaven a futbol. D’aquesta manera va sorgir la possibilitat de començar a fer d’entrenadora personal. Això em va permetre estudiar i al mateix temps treballar. De fet, vaig estar a punt de muntar el meu propi negoci perquè vaig estar un any treballant vuit hores diàries fent classes privades de futbol a nens i nenes. Va funcionar molt bé el boca-orella i va anar molt bé.

I no trobava a faltar jugar a futbol?

Durant aquesta etapa vaig practicar el futbol de platja, com a jugadora. Un dia passant per la platja vaig veure un grup de gent que hi jugava, els vaig demanar si m’hi podia apuntar i ho vaig fer. Em va anar bé per mantenir-me activa, però va arribar un punt que vaig pensar que havia de continuar amb el futbol, el trobava molt a faltar, perquè és el que sempre m’ha agradat i sabia que encara tenia potencial, que podia donar molt més de mi. Llavors li vagi dir al meu entrenador que m’ajudés amb els seus contactes. Li vaig dir textualment: “Jo vull jugar com a professional, busquem un lloc al món, qualsevol, però vull ser professional. Sé que puc”. Ell va enviar els meus vídeos a Mèxic i l’equip femení del Querétaro li van dir que em volien i així va ser com vaig arribar a la lliga mexicana. Així, dit i fet.

Com valora aquesta primera experiència professional?

Molt positiva. La veritat és que penso que he anat a parar al lloc que em tocava. Recordo que els primers quatre mesos d’arribar allà ja vaig notar que havia fet un creixement molt important, tan personal com futbolísticament. He conegut gent que et fa ser millor. Per exemple, em porto molt bé amb la doctora del nostre equip. És una de les persones que m’inspira. El treball diari, sigui amb el grup o en solitari, et fa adonar- dels que ets capaç o no de fer… Hi ha dies, et sóc sincera, que dius: només vull estar a casa amb la meva família; n’hi ha d’altres que et costa més tot, però des de sempre sóc molt disciplina, mot centrada, mai em dono per vençuda. Perquè el més rellevant és com tu afrontes les coses. I és en aquest sentit que em sento orgullosa de qui sóc i del que faig: em dic, vinga va, un dia més, va que tot arribarà, que tot procés necessita el seu temps. En aquesta etapa a Mèxic hi estic molt bé. Sé que en el futur vindrà coses molt bones, però estic molt contenta. M’agrada molt la meva feina, estic molt còmoda.

Com es defineix  com a portera, quins creu que són els seus punts forts?

Parlo molt tant dins com a fora del camp. Sempre m’agrada mantenir una bona comunicació amb les meves companyes, guiar-les. En aquest sentit, crec que tinc esperit de líder i intento ser líder a través de l’actitud i del comportament, essent molt professional. Una altre punt fort crec que és el joc de peus, m’agrada molt demanar la pilota per poder ajudar a sortir a l’equip des de darrere. Gaudeixo jugant amb els peus. També hi ha aspectes en els quals he de millorar i per això sempre s’ha de continuar treballant.

Des de la seva arribada a la lliga mexicana ha estat titular en el seu equip i ha rebut en més d’una jornada el reconeixement com a millor jugadora del partit. És important sentir-se valorada, no?

Sí que és important, però intento no fer cas d’aquestes coses. Sóc una persona humil i sempre busco les coses que es poden millorar. Per exemple, quan acaben els partits, sempre vaig a buscar al meu entrenador de porteres i li pregunto: que he fet malament avui?. Perquè el que vull és millorar. És cert que ell també em diu les coses que he fet bé, perquè sap que necessita dir-m’ho perquè si no hi ha el perill d’enfocar-se només en el que és negatiu. Les lloances i els premis, si arriben, els agraeixo i perfecte, però el més important és fer la meva feina com cal i millorar.

Vostè va formar part de la selecció espanyola que va quedar subcampiona del món del mundial Sub-17 a Costa Rica el 2014. Com va viure aquella experiència?

La veritat és que jo mai m’hagués pensat que pogués arribar a la selecció. Però un cop allà, quan va arribar el moment, el vaig aprofitar al màxim. Has de donar el millor de tu.  Són experiències que no tenen preu. A més, com ja he dit abans, també és molt important conèixer les persones amb què vius aquesta experiència. Eren un grup de noies amb molt de talent i que jugaven amb el cor. Estic molt contenta d’haver-ne format part i tant de bo en el futur pogués estar a la selecció un altre cop, tant de bo!

De fet, qui la va convocar per aquell mundial, era l’actual seleccionador absolut, Jorge Vilda, que llavors era seleccionador sub-17. Què en recorda de treballar amb ell?

És molt centrat, les coses s’ha de fer com s’han de  fer, no t’has de saltar cap pas. T’has de comportar tant dins com fora del camp, amb professionalitat. Tinc molt bons records d’ell.

ESTUDIS ALS ESTATS UNITS. “L’experiència em va servir per adonar-me que sóc una persona que tinc la capacitat d’adaptar-me als llocs sense queixar-me”

FUTUR. “A Mèxic hi vull estar més temps i tinc contracte amb el Gallos, però més endavant no descarto les opcions de jugar a Europa o d’anar als Estats Units o a qualsevol lloc en el futbol femení estigui en creixement”

En aquell equip també va coincidir amb jugadores com ara la migcampista del FC Barcelona Aitana Bonmatí, que fa poc ha guanyat la seva segona lliga de campions i ha estat nomenada millor jugadora de la competició.

És que l’Aitana és una jugadora impressionant. Treballa constantment, dia a dia. A més, té màgia als peus i té molt bon cap. És un exemple a seguir. La veritat és que en tinc molt bon record d’ella.

-Quina valoració en fa del creixement que està experimentant el futbol femení a Catalunya i a Espanya, amb el Barça com a principal motor?

-El fet d’estar a Mèxic fa que no ho puc seguir tant de prop. Evidentment, sé que el Barça, per exemple, té molt seguiment i que congregat molta gent a veure els seus partits, com a la lliga de Campions, per exemple, però en altres partits del mateix Barça, o d’altres equips no hi va tanta gent. Però és com a Mèxic, allà passa el mateix. No obstant això jo que crec que ens trobem davant un procés a llarg termini, al quals se li ha de donar temps i paciència perquè el futbol femení pugui continuar creixent.

Com afronta el seu futur, el veu a Mèxic o a Europa? 

A Mèxic hi vull estar més temps i tinc contracte amb el Gallos de Querétaro, però més endavant no descarto les opcions de venir a Europa o d’anar als Estats Units o qualsevol lloc on el futbol femení estigui creixent i tingui nivell i ser una peça important per l’equip en el qual jugui.